31 d’oct. 2008

Tots Sants (II): el culte als morts i a les ànimes

La diada de Tots Sants va ser la cristianització que el papa Bonifaci IV va fer de la festa que antigament es dedicaven a “tots el déus” o Panteó; la va dedicar a la Verge Maria i a tots els màrtirs. Al final del segle X se li va afegir, l’endemà, la commemoració dels fidels difunts (1). Del dia 1, festa de Tots Sants, Amades diu que “té dos aspectes: alegroi i xiroi al matí i greu i sever a la tarda. Es creu que la primera part del dia és festa pels vius, i la segona està dedicada als difunts, car, segons el dir general, el dia de difunts, pel qual ordinàriament es comprèn l’endemà del dia de Tots Sants, comença pròpiament al migdia d’aquest i dura fins a la mateixa hora del dia següent (2)”. Amades diu que “molta gent anava a pregar als fossars encara que no hi tingués ningú soterrat: sols com un acte de pietat i de devoció envers els difunts. Anar a pregar al fossar de la parròquia era gairebé obligat (3)”. I encara ara, com constaten Carrera i Soler, “l’antiga tradició precristiana i preromana de la visita a les tombes dels difunts familiars perviu religiosament (4)” però despullada de “tota aquella trama atapeïda de ritus i creences, d’angúnies i confiances, l’única expressió pública de reverència per un difunt és la cerimònia laica de guardar, immòbils i dempeus, un minut de silenci en record seu (5)”; respecte a la diada de l’1 de novembre, el mateix Soler, esmenta que “també es manté la tradició d’anar als cementiris a visitar els nínxols on són enterrats els difunts familiars, per dipositar-hi pregàries i records, a més de rams de crisantems i ciris o xinxetes enceses (6)”. És així com “un cementiri té realment una aparença diferent si és visitat un dia qualsevol de l’any o bé el dia dels morts. Les flors seques, normalment empolsinades i músties són canviades per flors tendres que donen al recinte un aire de festa –valgui l’expressió- solemne i únic a l’any (7)”.
En tota activitat dirigida als difunts subsisteix la por ancestrals dels vius als morts i a tot allò que en fa referència. Precisament, el dia de Tots Sants i l’endemà, és un moment, diu Amades, en què “hom creu que avui les portes de l’infern resten mig abandonades, és a dir, que hom no les vigila ambla rigor de costum. Hi ha ànimes que, sabedores del cas, esperen aquest moment per escapar-se. Si assoleixen fer-ho per les portes que donen a la terra, es poden reintegrar al món dels vius... (8)”. És així com els dos móns entren en contacte i com els vius intenten apaivagar les ànimes amb visites al cementiri i l’obsequi de rams i altres elements de guarniment a les seves tombes. De la mateixa manera que poden sortir les ànimes de l’infern, ho poden fer les del Purgatori ja que reben permís per anar a veure els seus familiars. Xavier Fàbregas, a Tradicions, mites i creences dels catalans, afirma que “els éssers contra els quals l’home sent la necessitat de protegir-se són tres: les ànimes dels morts, les bruixes i els dimonis (9)” i diu que els dimonis ocupen un lloc modest en aquesta classificació. L’ànima que visités els món dels vius, avisa el mateix autor en una altra obra seva, “i en arribar a casa trobava la família fresca i tranquil·la, en tenia una gran pena i, abans no despuntés el dia, se n’havia de tornar a la seva torradora”, en canvi, “si trobava els familiars afligits i plorosos les autoritats que intervenien en aquestes coses per expressa delegació divina li obrien les portes del cel en un ‘amén Jesús’ (10)”.
Creences i supersticions a part, el dia de Tots Sants i el del Difunts és moment especial per generar reflexions. Qui s’acosta al cementiri de Manlleu és convidat a una. La llinda del fossar parroquial manlleuenc, construït el 1851, conté aquest valuós missatge que acompanya una calavera:

“Esta verdad que oirás,
jamás pongas en olvido:
Como tu eres yo he sido,
como yo soy, tu serás.”

1 “Tots Sants”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 668
2 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any (volum 5). Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 610
3 Íbid, p. 614
4 Carrera, Manel; Soler, Joan, “La tardor” Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 102
5 Soler, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona: Pòrtic, 2001, p. 199
6 Íbid
7 Contreras, Jesús; Prat, Joan. Les festes populars. Barcelona: Dopesa 2, 1979, p. 72
8 Amades, Joan. Costumari... Íbid, p. 645
9 Fàbregas, X. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 54
10 Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona: La Magrana, 1987, p. 282

Tots Sants (I): 'Halloween' o el fals retorn del culte als morts

L’ambient festiu a l’entorn de Tots Sants, cada vegada més, està contaminat per l’anomenat “model americà”. No és infreqüent veure com grups de jovent, especialment, celebren la diada disfressat d’éssers fantàstics o monstruosos i com són convocats, a discoteques i altres locals afins, per festejar la ‘nit del Halloween’. És fruit de la progressiva americanització de les nostres vides, influenciades pels mitjans de comunicació. Aquesta celebració importada ha trobat un bon aliat en la ‘nostrada’ castanyada que es veu adornada amb una simbologia i iconografia duta de fora i mancada de significat per si mateixa.

La revetlla de tardor: la Castanyada

La nostrada festa de Tots Sants, en l’imaginari col·lectiu català, s’associa amb la Castanyada en una altra, encara que menys rotunda, pèrdua de la identitat de la data.
Abans, la Castanyada formava part d’un ritual. Com esmenta Joan Soler “l’àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família” en una tradició que ve de segles enrere ja que “la castanyada consta des del final del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fuita seca i els pans votius de l’oferta als difunts en els funerals, anomenats absoltes o pa d’ànimes i, més popularment, panets, panellets o panellons (1)”. El mateix autor, amb Manel Carrera diuen, que se celebra “en família, amb el veïnat, però cada vegada més en colles d’amistat” i afirmen que “s’ha convertit en la revetlla de tardor”; és “un sopar, popular o distingit, seguit d’unes postres obligades: panellets, castanyes i moniatos, i tot plegat regat amb xampany, que ha ocupat el lloc dels vins dolços o rancis d’abans (2)”. Aquesta tradició s’ha estès, sobretot, en l’espai escolar, que la celebren com una de les festes tradicionals que es tenen en compte en el procés educatiu dels infants.
Carrer i Soler, però, indiquen que “la tradicional castanyada es veu avui envaïda i distorsionada per les imatges del Halloween importades dels EUA. Estupor de carbasses, que sovint són de plàstic amb ulls i boques estrafolàries il·luminades, per jugar a fer por, i disfresses extravagants, de bruixes, fantasmes i altres éssers terrorífics (3)”.
Xavier Fàbregas (4) associa menjar castanyes amb el culte als morts. Assenyala que “el difunt habita el reialme de les ombres i allò que se li escau és el color fosc”: Per aquesta raó, el color del dol és el negre, diu, i estableix que “pel que fa al menjar la mecànica que s’estableix és semblant: el difunt es deleix pels aliments de color fosc. Entre els romans sembla que la menja més exquisida dels difunts eren les faves, entre nosaltres, en canvi, les ànimes en pena s’han decantat pel fruit del castanyer”.
Podeu veure més elements del menjar d’aquestes al web de festes.org.

El Halloween: la festa importada

Quan s’esmenta el Halloween, segons la Viquipèdia (5), “es fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d'origen celta, que tan ràpidament s'han estès per tot el món i, en especial, pels països hispanoparlants”. En aquesta festa, celebrada a l’àmbit geogràfic de la cultura celta coincidint amb el final d’any, “ s'encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar als esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s'encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos. En establir-se la diada cristianitzada de Tots Sants, segueix dient l’Enciclipèdia lliure, “la festa celta va adoptar el nom “All Saints Eve (vigília del Dia de Tots Sants). Aquestes paraules anaren derivant cap a All Hallows Eve, d'on va sortir la paraula Halloween. Hallow és un mot que en anglès antic significa sant o sagrat, i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag”. D'Irlanda va passar, acompanyant els emigrants, cap als Estats Units des d'on, els mitjans de comunicació i el cinema, s'han estès pel món.
Podria semblar, per la visibilitat d’aquesta festa importada i relacionada amb el món dels morts, que així es recuperen els fonaments veritables de la celebració. Tenint en compte que la nostra tradició encomana que el dia de Tots Sants però sobretot l’endemà, el Dia dels difunts, estan relacionats directament amb el record de la mort i de la possible existència de vida després d’aquesta, es pot donar el miratge de pensar que el Halloween ens permet tornar als orígens. Res més lluny de la realitat ja que, com diuen Carrera i Soler, en la 'nova' festa “s’han anat esborrant els tradicionals rituals dels morts i s’acaba anant a raure a la recreació de fantasmes amarats de la superficialitat de banals “disneylàndies” (6)”.
Efectivament, allò que més ens separa d’aquesta manera grotesca d’ensenyar la mort és, precisament, el respecte ancestral, la por, que la nostra cultura ha sentit i sent pel més enllà; i aixó ho va ben lluny de les disfresses extravagants. Curiosament, però, Joan Amades situa aquest tipus de vestimenta referent a fantasmes i difunts en unes altres dates tot recordant “unes disfresses estranyes del dia de Cap d’any i els disfressats de morts o de fantasmes blanques, embolicades amb un llençol que tant havien abundat per les Carnestoltes, especialment en el seguici de l’enterrament del ninot (7)” que responen a la idea del mort vivent.
(Continuarà...)

1 Soler, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona: Pòrtic, 2001, p. 200
2 Carrera, Manel; Soler, Joan. “La tardor” Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 102
3 Carrera, Manel; Soler, Joan, Íbid
4 Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona: La Magrana, 1987, p. 284
5 “Halloween” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre.
Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Halloween [Consulta: 30 d’octubre de 2008]
6 Carrera, Manel; Soler, Joan, Íbid, p. 102
7 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any (volum 5). Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 664

27 d’oct. 2008

La festa dels antics patrons de Vic, sant Llucià i sant Marcià, gairebé passa desapercebuda

Ahir diumenge, a l’església de la Pietat –al costat del temple romà i en el lloc que ocupava l’antiga església de Sant Sadurní- la ciutat de Vic va realitzar l’acte litúrgic de record als seus antics patrons, sant Llucià i sant Marcià. Era un dia especial per a la feligresia de la Pietat ja que tenia lloc la visita pastoral del bisbe de la diòcesi, mons. Romà Casanova, que va presidir la missa; va estar acompanyat del rector, mossèn Josep M. Riba, i d’altres sacerdots vinculats a la parròquia.
Tot i que era el dia en què el santoral assenyala la festivitat de sant Llucià i sant Marcià, només hi van haver breus referències a aquests dos suposats màrtirs vigatans. Prop del lloc on la tradició indica que van ser trobades les seves relíquies el 1050, gràcies a les visions d’un prevere anomenat Ramon Ferrer, actualment la presència d’aquestes és inexistent. En l’espai habilitat per a la missa, l’antic absis de l’església de la Pietat a l’espera que la nau central sigui restaurada, no és present l’urna on es guarden les restes. Curiosament, per l’actual disposició de l’altar i els bancs dels fidels assistents, la missa es diu de cara a una gran imatge escultòrica dels dos Sants.
La devoció resta minsa en comparació a la mostrada, en segles passats, que s’irradiava des de la ciutat de Vic cap a la resta de la comarca. La festivitat se celebra el 26 d’octubre, d’acord amb el santoral, tot i que Joan Amades esmenta que també s’havia celebrat el primer d’abril (1). L’Ajuntament de Vic, fa uns anys, va voler recuperar la dels Festa dels Sants Màrtirs així com ho va fer en d’altres manifestacions de la religiositat popular, com el seguici al voltant de la relíquia de Sant Miquel dels Sants, per la Festa major, o el Corpus; aquesta hauria estat una mena de festa major petita però no va arrelar.












La memòria als dos suposats màrtirs vigatans encara perdura, però, en forma de diverses capelletes de carrer disposades per Vic la més gran de les quals és a una façana lateral de la Casa de la Ciutat, davant mateix de la façana de l’antiga església de Sant Sadurní o en un racó sota la porxada de la plaça Major.

La llegenda els havia fet vigatans de naixement

La llegenda (2) dels sants màrtirs vigatans, Llucià i Marcià, explica que eren dos joves que practicaven la bruixeria que es van enamorar d’una jove cristiana. Utilitzant les arts de la màgia i el pacte amb el diable se la van voler fer seva però una creueta que la noia duia al coll els ho impedia. Vista l’enorme força de la fe en Déu, van abraçar el cristianisme i van refugiar-se per fer penitència, a una cova (3). Passat un temps van retornar a la ciutat de Vic on, al descobrir que s’havien fer cristians, la gent els va prendre i els va cremar al mig de la plaça major. Aquests fets, suposadament, van ocórrer el 26 d’octubre de l’any 255 i coincideixen, en la major part, amb unes actes de martiri que no indiquen el lloc dels fets (4).
Les restes dels màrtirs haurien estat amagades en lloc desconegut fins que, segons una altra llegenda, van ser localitzades. La invenció de les relíquies de sant Llucià i sant Marcià, gràcies a les visions del prevere Ramon Ferrer, va tenir lloc a l’església de Sant Sadurní, darrera el temple romà de l’antiga Ausa; era l’any 1050 (5). Se suposa que va ser a partir d’aquesta meravellosa troballa que va prendre volada la devoció als suposats Sants Màrtirs vigatans. Antoni Pladevall i Joan Soler (6), però, donen una explicació a aquesta localització: “la gran difusió que van tenir les relíquies dels màrtirs ha fet doblar o mitificar i atribuir a llocs diferents de l’original l’origen dels sants, el més habitual és el doblament d’un sant a causa del repartiment o divisió de les seves relíquies”. Aquests dos autors posen com exemples el suposat bisbe de Girona, Narcís, i “el dels sants Llucià i Marcià, antics patrons de la ciutat de Vic. D’aquests dos sants, el martiri dels quals –continuen afirmant- el Martyrologium Hieronnymianum situa a Nicomèdia, dins l’actual Turquia, sembla que en van arribar relíquies a Vic, segurament com a conseqüència de les croades, les quals es dipositaren a l’església de Sant Sadurní, propera al temple romà de la ciutat”. Efectivament, diversos autors, apunten la certesa que els sants vigatans no són res més que l’apropiació de la biografia de dos màrtirs, esmentats en calendaris antics, morts Nicomèdia i que duien els mateixos noms dels que es van pretendre localitzar a la ciutat osonenca. Ramon Ordeig esmenta com la inclusió en un martirologi copiat a Vic i conservat al Museu Episcopal, en el qual consta una inscripció al marge feta en el segle XIV, que assenyala que hi havia relíquies d’aquests màrtirs a Sant Sadurní (7). Posteriorment, en nous textos redactats ja s’afegeix el seu origen vigatà.
Diversos han estat, però, els autors que han estat a favor o en contra del vigatanisme de Llucià i Marcià. Joaquim Salarich, el 1854, encara afirmava que “damos por sentado, que los Santos Mártires Luciano y Marciano son hijos de Vic (8)” i esmentava d’altres estudiosos que, segons ell “lo han probado hasta la evidencia”. La historiografia actual, però, desestima qualsevol atribució vigatana a aquests dos màrtirs.
A part d’aquesta discussió, ja superada, la devoció a les relíquies i a les figures de sant Llucià i Marcià durant la història de l’església vigatana i osonencs és fora de tot dubte. Ordeig esmenta que “el 24 de maig de 1342 es feia el trasllat de les relíquies dels màrtirs Llucià i Marcià des de l’urna antiga de fusta de roure a una altra de fusta daurada que havia costejat el patrici Andreu Barrat (...) L’urna daurada es conservava dins d’una altra urna pintada de verd que fou substituïda, el 1386, per una altra urna més sumptuosa que, segons alguns, cal identificar amb l’urna d’alabastre que avui es conserva al Museu Episcopal (...) L’urna d’alabastre serví fins al 1657, en què les relíquies foren traslladades l’urna d’argent que costejaren els canonges Pere Ramis i Jaume Brunells i que es conservà fins al 1936. Passada la Guerra Civil, se’n feu una còpia fidel, que és la que conserva avui les relíquies (9)”.
El reconeixement dels dos màrtirs va ser considerable. Vic va traspassar la Festa major a la seva diada, des de la data de Sant Pere –titular de la catedral-, el 1551; i va considerar-los patrons i protectors de la ciutat fins a la canonització de sant Miquel dels Sants, el 1862, que també es va endur la Festa major. Tot i això no va ser fins al 1920 que l’Ajuntament va intervenir en les festes dedicades al seu nou patró (10). D’altres fets corroboren la força de la devoció als suposats màrtirs vigatans: en cas de sequera persistent, les relíquies eren dutes fins al santuari de la Mare de Déu de la Gleva; diverses parròquies de la Plana de Vic tenien un dia assignat per anar a retre homenatge; i fins i tot els pastissers manlleuencs els tenien com a patrons gremials.



“Goigs dels gloriosos Màrtirs Sant Lluciá y Sant Marcià, fills i patrons de la Ciutat de Vich. Vic : IMp. De Ll. Anglada, 1916” per gentilesa de Bibliogoigs.

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 522 i Íbid, vol. 3, p. 245
2 Podeu llegir-la a diferents fonts: Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 522. Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 25
3 La cova on suposadament van fer penitència els dos joves se situa sota del serrat de Santa Llúcia de Sobremunt on hi ha una capella troglodítica dedicada als dos màrtirs. La tradició va situar, també, altres escenaris de la llegenda en el context real.
4 Ruiz Bueno, Daniel. Actas de los mártires. Madrid : Biblioteca de Autores Cristinos, 2003, p. 655 – 661
5 Junyent, E. La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs. Dins: Ausa, Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, Any: 1956 Vol.: 2 Núm.: 15, p. 208 – 212. Disponible en línia a:
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/39272/39135
6 Pladevall, A. i Soler, J. "Els sants, herois i protectors sobrenaturals mitificats. Els màrtirs". Dins: Tradicionari, volum. 8. ‘L'univers màgic. Mites i creences’. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 158
7 Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 27
8 Salarich, J. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vic : Imp. De Soler Hermanos, 1854, p. 110 [nota 2]
9 Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 41
10 Gudiol, J; Junyent, E; Salarich, Miquel S. Sant Miquel dels Sants i la ciutat de Vic. Vic : Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals, 1992, p. 99

25 d’oct. 2008

Manlleu va presentar el llibre sobre la seva Canònica agustiniana

Ahir, a l’Auditori de Caixa Manlleu de Manlleu, es va presentar el llibre La Canònica de Santa Maria de Manlleu de l’historiador mossèn Antoni Pladevall i Font que ha estat editat per la Fundació Caixa Manlleu i l’Ajuntament de Manlleu com a punt final dels actes de commemoració dels 1100 anys de la consagració de l’església de Santa Maria.
L’acte estava presidit per l’alcalde de Manlleu, Pere Prat, el president de Caixa Manlleu, Joan Contijoch, l’autor de l’obra, Antoni Pladevall, mossèn Joan Serrabassa, actual rector de la parròquia de Santa Maria i de Nostra Senyora de Gràcia de Manlleu, així com el seu antecessor en el càrrec, mossèn Jacint Anglada, que va exercir de presentador del llibre.
Mossèn Jacint Anglada, en la seva presentació, va elogiar l’obra, entesa com a colofó dels diferents actes organitzats, el 2006, a l’entorn de la celebració dels 1110 anys de Manlleu i va tenir un especial record per a M. Rosa Collell, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Manlleu que va participar activament en la commemoració de l’esdeveniment i en la gestació del llibre i que, per raons de salut, no havia pogut assistir a l’acte.
L’autor del llibre, Antoni Pladevall, va explicar, seguidament, en una intervenció florida d’anècdotes de tipus històric i d’altres carregades d’humor, el contingut de l’estudi. Aquest, que va definir com a “treball de jove”, aplega quatre articles editats en les edicions extraordinàries de Festa major del periòdic local Manlleu-publicació dels anys 1978 al 1980. Van ser escrits, segons Pladevall, després de cursar la carrera d’Història i emmarcats en el propòsit d’estudiar els monestirs catalans. A grans trets, el llibre presentat exposa els cinc segles d’història de la Canònica de Santa Maria de Manlleu, fundada el 1098 sota la regla inspirada en sant Agustí i que va subsistir fins al 1592 quan, arran de la reforma promoguda per Felip II en la qual es va crear el bisbat de Solsona, les rendes de Manlleu van ser traspassades als monestir dominic de Tremp. La Canònica manlleuenca va constar, primerament, d’un prior i cinc canonges, als quals se’n va sumar un sisè posteriorment; d’aquests un paborde de Puigpardines (Garrotxa). Aquesta comunitat de canonges, que a diferència dels monjos, eren sacerdots amb possibilitat de dir missa, va ser la gènesi de la població de Manlleu; al voltant de les dependències del seu monestir es va desenvolupar una sagrera que va suposar el nucli original manlleuenc i el mateix prior, actuant com a senyor del territori, va promoure la construcció del pont que, actualment, encara serveix d’accés principal a la ciutat. En definitiva, el llibre, tracta de qui eren, com vivien, què menjaven i, com va dir el mateix autor “d’alguns defectes dels canonges, que no eren pas uns sants”. El contingut, a més de documentació històrica, compta amb fotografies d’arxiu i d’altres d’actuals realitzades per Genís Sañé i Pladevall.
Posteriorment, va ser Joan Contijoch qui, en nom de Fundació Caixa Manlleu, va mostrar la satisfacció per l’edició d’aquest llibre el qual va assenyalar com la culminació dels actes de commemoració dels 110 anys de Manlleu. Contijoch, a més, va destacar el compromís de l’entitat que presideix amb la ciutat que la va veure néixer així com valorar que “el grau de cultura d’un país es mesura quan aquest sap estudiar, amb rigor, el seu passat”.
Finalment, l’alcalde de Manlleu, Pere Prat, va remarcar la funció del llibre entesa com a cloenda dels actes commemoratius dels onze segles de Manlleu i, especialment, l’aportació de mossèn Jacint Anglada, que en va promoure la celebració. També va destacar la col·laboració entre l’Ajuntament i Caixa Manlleu que havia permès dur a terme aquesta interessant edició per al coneixement del passat local.

24 d’oct. 2008

Quart diumenge d’octubre a Manlleu: Festa dels Sants Màrtirs

El quart diumenge d’octubre de 1680 van arribar a Manlleu les relíquies dels Sants Màrtirs. Eren donació d’un religiós fill de la població que les havia obtingut després que un seu nebot les hagués dut des de Roma; allà, les havia rebut d’un enigmàtic personatge. Des d’aleshores, i fins a la guerra civil espanyola, la data es va celebrar com un esdeveniment digne de ser recordat. Els sants titulars d’aquelles restes, dipositades en una rica urna de plata, eren els màrtirs Víctor, Pacífic, Justa i Clara que van ser venerats com a nous patrons de la població.
L’església catòlica va respondre als aires reformistes del segle XVI amb els postulats sorgits del Concili de Trento (1545-1563) dins el procés conegut com a Contrareforma. Entre molts i diversos aspectes de la litúrgia reforçava la presència i la devoció a les relíquies de sants. Aquesta era una forma de culte sorgida en els primers segles del Cristianisme; des d’aleshores els màrtirs i les seves restes corpòries van merèixer, encara més que abans, la consideració d’intermediaris preferents davant Déu.
El període històric posterior a Trento va coincidir amb l’exploració de les catacumbes de Roma. D’aquests cementiris cristians dels primers segles en van sorgir innombrables restes assignades a diversos i variats màrtirs que, se suposava, havien mort defensant la seva fe. Amb el propòsit de difondre la devoció a aquestes relíquies, d’acord amb els decrets conciliars, des dels estaments eclesiàstics es proporcionaven a les parròquies de la cristiandat acompanyades de documents d’autentificació.


Manlleu no va restar al marge d’aquesta dinàmica. L’any 1680 van arribar a l’església parroquial les relíquies dels màrtirs Víctor, Pacífic, Justa i Clara. Les va donar, poc abans de morir, el religiós Dr. Miquel Riera; era fill de la població i havia estat mossèn a Torelló i canonge de la catedral de Vic. Havien estat portades uns anys abans pel seu nebot que havia estat a Roma, on un tal Alsucia les hi havia donat. Segons sembla, mossèn Riera, tenia molta devoció i fe en la capacitat de les relíquies de sants ja que el primer de juny de 1650 havia conduït, en processó, el venerat cos del Sant Innocent Fortià, des de Torelló –on havien estat deixades per un croat a les acaballes del segle XIII- fins a la catedral de Vic; era una acció per demanar la pluja que feia mesos es resistia a caure damunt la comarca.
La donació a la parròquia de Manlleu va ser festejada amb actes religiosos i populars i segons la tradició, va tenir lloc el quart diumenge d’octubre d’aquell any 1680. Per a distingir-les com es mereixien a ulls d’aquells manlleuencs, es va encarregar una artística urna-reliquier de plata, amb relleus repussats on hi havia les figures dels quatre màrtirs, amb una tapa al cim de la qual hi havia una figura de Jesucrist del mateix material que la resta. Estava dipositada en una de les capelles laterals del temple parroquial barroc anterior a la Guerra Civil i en un altar que els havia estat dedicat, amb quatre talles que representaven els quatre sants, gràcies a l’aportació econòmica del baró de Canyelles. Amb una nota de certa ironia, Francesc d’A. Pujol recordava que sota cadascuna de les quatre imatges d’aquest altar hi constava el nom de cadascun dels màrtirs amb les següents abreviatures: S. Pacífic, S. Víctor, Sa. Justa i Sa. Clara. Si es llegien de renglera, els dos darrers noms sonaven com “s’ajusta i s’aclara”.
Des d’aleshores es va continuar celebrant el quart diumenge d’octubre com la Festa del Sants Màrtirs. La devoció i fe en el poder teúrgic d’aquestes relíquies era tal que, segons va escriure Domènec Torrent i Garriga a finals del segle XIX, quan alguna desgràcia climatològica de sequera o pedregada planava sobre Manlleu eren dutes en processó a ermites de la comarca. Aquests actes pietosos, no gens aliens al fenomen de les relíquies, constaven en uns goigs escrits pel manlleuenc Dr. Ramon Andreu i Berenguer a meitat del segle XIX. Precisament, en aquesta composició poètica, s’hi podia llegir:

Quan á Sant Jaume acudim,

á Vilacetrú y Caserras,

en professó, a aquellas terras

ab esta joya seguim;

lo alivio al instant sentim

que del Cel nos alcanseu

Que vostras reliquias santas

sian lo escut de Manlleu”.


Passada la guerra ja no es va recuperar ni l’altar, ni la festa, ni la memòria als quatre sants màrtirs. Consta que es van fer indagacions per recuperar la rica urna-reliquier escampant fotografies per l’entorn però sense cap resposta.

Imatge: Il•lustració que acompanya els ‘Goigs dels gloriosos martyrs de Jesucrist sant Víctor, sant Pacífich, santa Justa y santa Clara, quals Reliquias se veneran en la Parroquial Iglesia de Santa Maria de Manlleu. Vic : Imp. De la Viuda de R. Anglada, 1906’

• Hoja Dominical. Parròquia de Santa Maria de Manlleu. Núm. 832, 27 d’octubre de 1946
• Hoja Dominical. Parròquia de Santa Maria de Manlleu. Núm. 888, 26 d’octubre de 1947
• Goigs dels gloriosos martyrs de Jesucrist sant Víctor, sant Pacífich, santa Justa y santa Clara, quals Reliquias se veneran en la Parroquial Iglesia de Santa Maria de Manlleu. Vic : Imp. De la Viuda de R. Anglada, 1906
• Goigs dels gloriosos martyrs de Jesucrist sant Víctor, sant Pacífich, santa Justa y santa Clara, quals Reliquias se veneran en la Parroquial Iglesia de Santa Maria de Manlleu. Barcelona : Libreria de los Sucesores de Font, s/d
• Torrent i Garriga, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich : Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, pàg. 202 – 203
• Pujol i Escalé, Francesc. Manlleu: Parròquia de Santa Maria, 1949, pàg. 31 - 32

16 d’oct. 2008

Sobre sant Galderic i el patronatge de la pagesia

Certament, com feia comentari a l’anterior article en Manel, el patronatge de la pagesia és un tema que no es pot reduir a parlar de sant Galderic tot i l’interès, des de diversos àmbits, d’atribuir-li una generalització a tots els pagesos dels Països Catalans. Precisament, Joan Amades –en una cita que no es va desenvolupar suficientment- ja va dir que sant Isidre va ser adoptat per la pagesia catalana “en substitució dels sants que fins aleshores havia venerat, alguns d’ells, pagesos catalans: sant Galderic, pagès rossellonès; sant Medir, pagès vallesà; sant Faust, del pla de Lleida, i els sants reis armenis Abdó i Senent, els cossos dels quals es conserven al llogarret pirinenc d’Arles del Tec, invocats i venerats per tota la pagesia (1)”. De manera semblant, Joan Soler i Amigó en parlar del concepte de ‘pagès’, esmenta que “hi ha diversos sants patrons de la pagesia, segons les comarques: Sant Nin i Sant Non, Galderic, Isidre, Fost, Medir; fins Sant Jordi conserva connotacions agrícoles sota les de cavaller... (2)”. Així mateix, en complement a les referències esmentades sobre les manifestacions festives i socials que pretenen recuperar la figura de sant Galderic, cal consultar el contingut de festes.org on es detallen les principals activitats organitzades.
Es tracta, per tant, el desig fer justícia i de ser més curós el fet de destacar, en aquest complement a l’anterior article, que hi ha d’altres patrons venerats per la pagesia catalana almenys, en referència l’adscripció geogràfica o segons el producte de la terra.
Per altra banda, i com a complement a l’article anterior, també voldria afegir l’esment que fa en Carles en un altre comentari de la devoció a sant Galderic i a sant Isidre professada a Tavèrnoles (Osona). La podeu trobar en el bloc de la qual s’esmentaven els goigs es pot trobar al seu bloc de ‘Pensaments des de Tavèrnoles’. No podem res més que agrair la indicació i envejar poder viure en tan meravellosa contrada.

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 608
2 “Pagès”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 531

15 d’oct. 2008

Sant Galderic vs. sant Isidre

Si es busca un cas concret en què les reivindicacions de Catalunya ha tocat l’àmbit del santoral, sens dubte, aquest és el de la recuperació de la figura de l’occità sant Galderic com a patró dels pagesos catalans en detriment del madrileny sant Isidre.
La historicitat d’un i altre ha estat posada en dubte. L'hagiografia, més o menys llegendària, diu que sant Galderic es considera nascut a la zona de Carcassona, del Rosselló o Tolosa -hi ha diversitat d'opinions- entre l’any 830 i 900, aproximadament; de sant Isidre es dóna un origen madrileny i que va viure entre els anys 1070 i 1130.
La tradició dóna relats molt semblants de la vida d’un i altre Sant vinculat a la pagesia. De sant Galderic, en diu Joan Amades, que “mentre ell resava i feia oració i penitència, els bous, sols i sense govern de ningú, llauraven i feien el guaret ben pregon i dret (1)”. De manera semblant, diu Louis Réau, que “era peó de granja dels voltants de Madrid, i interrompia la seva feina amb freqüència per a resar quan, en ser sorprès pel seu patró, va ser reemplaçat a l’arada per un àngel que va acabar el solc mentre ell estava lliurat a l’oració (2)”.
Embolcallada en llegenda, la seva figura és vinculada amb el deslliurament de les terres rosselloneses dels invasors sarraïns. Però la devoció a sant Galderic, en especial en referència a la pagesia nordcatalana, primerament, i de la resta del Principat, posteriorment, va prendre volada arran de la possessió de relíquies seves al monestir de Sant Martí del Canigó. Manel Carrera i Joan Soler expliquen com ·el comte Guifré I anà, de nit, amb uns monjos del Canigó, a robar les relíquies del sant a Tolosa, on era enterrat: per més que van voler obrir la sepultura, fou endebades, fins que van pregar al sant (3)”.
La devoció a sant Isidre, en terres catalanes, és indubtable; la mateixa Gran Enciclopèdia Catalana en diu “és molt venerat a tota la Península Ibèrica és el sant patró de Madrid) i també a Catalunya, com ho demostra la toponímia (4)”. Joan Amades apunta que “a la primeria del segle XVI, la pagesia catalana va adoptar per patró dels fruits de la terra el sant madrileny, en substitució dels sants que fins aleshores havia venerat, alguns d’ells pagesos catalans (5)” i posa, entre d’altres, l’exemple de sant Galderic. Igualment indica que “l’any següent al de la seva canonització, és a dir, el 1623, les parròquies rurals barcelonines de Santa Maria del Mar i del Pi van obtenir unes relíquies del sant Madrileny i van celebrar unes solemnes festes, seguides de lluïdes processons, per la translació d’aquelles (6)”.
Las substitució de sant Galderic per sant Isidre, però, es considera un efecte de la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana exercida després de la guerra de Successió i, sobretot, per la implantació del Decret de Nova Planta a partir del primer quart del segle XVIII. Així es manifesta en documentació impresa pel Patronat de Sant Galderic, amb seu a Barcelona, que treballa per a la recuperació i relleu del sant occità. Podeu veure aquest document en l’enllaç: Sant Galderic ‘2008. Patró de la pagesia catalana. Fos per grat o per força, la denominació de la gran majoria d’organitzacions catalanes relacionades amb la pagesia han dut, en temps ben recents, la denominació de ‘Sant Isidre’.
Tot i que existeixen goigs antics (podeu veure un exemple d’aquests goigs més antics dedicats a sant Galderic al bloc Bibliogoigs. ha estat més recentment que s’ha volgut recuperar la figura del Sant en referència al patronatge amb la pagesia catalana. Per exemple, hi ha uns “Goigs i precs de Tavèrnoles a Sant Galdric gloriós, patró dels pagesos catalans” amb lletra i música de Pilar Cabot i Armand Quintana ( 7 ) de no gaire antiga producció que diuen:

“De Tavèrnoles estant,
ran de la plana de Vic,
us adrecem, Sant Galdric,
el nostre fervorós clam”

Uns altres goigs del Sant es poden veure i llegir a'edició electrònica Lo Carranquer , la revista dels Diables de Cervera "Carranquers", juntament a dades de la festa, tradició i reivindicació de la figura de sant Galderic.

Per altra banda, Carrera i Soler (8) diuen que “des del 1994, Rubí ha volgut recuperar el patronatge de sant Galderic com l’autèntic patró de la pagesia catalana, amb una fira d’art, agricultura i ramaderia organitzada pels pagesos i les entitats culturals constituïts en l’Associació Sant Galderic (...) Altres poblacions pageses també han volgut recuperar la festivitat de Sant Galderic (9)” i posen com exemple poblacions de la Terra Alta, el Priorat i la Ribera d’Ebre així com Gallecs de Mollet del Vallès i d’altres al Pla de l’Estany.

Respecte la importància que han adquirit aquests dos Sants per a l’onomàstica de le persones que viuen a Catalunya, cal considerar que el nom de Galderic ha tingut molt poca fortuna, Les dades de l’Institut Català d’Estadística (10), a 1 de gener de 2007, diuen que només hi ha 13 persones residents a Catalunya que porten aquest nom; respecte el grafia Galdric, cal comptar-ne 34. En canvi, d’homes amb el nom d’Isidre, amb grafia catalana, n’hi havia 1.495 persones. Si s’observa en quina dècada han nascut aquestes persones es troben dades ben reveladores com es pot observar en la següent gràfica.



És a dir, mentre el nom d’Isidre ha estat ben present en l’onomàstica catalana, el de Galdric, i menys el de Galderic, no han tingut gaire implantació. Segurament el motiu es troba en la inèrcia de tant de temps en el qual el Sant occità ha estat pràcticament oblidat del santoral.
Com a punt final, cal recordar que un dels gegants de Manlleu, el gegant de la parella jove –estrenada el 1961- porta per nom Galderic des de final de la dècada de 1980.

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 484 i 485
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano vol. 7. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 130
3 Carrera, M; Soler, J. “La tardor” Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 101
4 “Isidre”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 159
5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 607
6 Íbid, p. 608
7 Cabot, Pilar; Quintana, Armand. Goigs i precs de Tavèrnoles a Sant Galdric gloriós, patró dels pagesos catalans.
8 Carrera, M; Soler, J. “La tardor” Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 101
9 Íbid

10 Cercar els nom “Galderic”, “Galdric” i “Isidre” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 [Consulta: 15 d’octubre de 2008] Disponible a: http://www.idescat.cat/

13 d’oct. 2008

Festa de la Mare de Déu del Pilar al santuari de Puig-agut de Manlleu

El dia 12 d’octubre, el santuari de Puig-agut de Manlleu va celebrar una de les seves festes anuals. Després del rés del rosari, a les 5 de la tarda del diumenge, es va dir una missa presidida pel pare claretià Ramon Caralt.
Un grup de pabordes s’encarrega del manteniment de l’edifici i d’organitzar les celebracions. Generalment, a part de cerimònies de caràcter especial, se solen fer tres festeigs: el dedicat a la Mare de Déu de Lourdes, en el mes de febrer, el dedicat al Sagrat Cor, en el mes de juny, i el dedicat a la Mare de Déu del Pilar, en el mes d’octubre.
El santuari de Puig-agut està situat al punt més alt del terme de Manlleu (696 m) i molt a prop de la intersecció amb els termes de L’Esquirol – Santa Maria de Corcó i Torelló. El terratinent Ramon Madirolas i Codina (1856 – 1927) va promoure la construcció d’aquest temple entre els diversos projectes que va endegar, molts d’inacabats, per desenvolupar econòmicament les seves terres i relacionar-se socialment amb els sectors polítics i religiosos de l’època. La primera pedra va ser col•locada el 1883 i la inauguració va tenir lloc el 1886 amb la presència del bisbe Morgades. L’edifici va anar a càrrec de l’arquitecte August Font i Carreras (1846 – 1924) seguint el desig de Madirolas que recordés a la basílica francesa de Lourdes; d’aquí que el lloc popularment es recordi com Lurdes de Manlleu.
El temple té tres altars: el principal és dedicat al Sagrat Cor de Jesús i els altres dos són dedicats a la Mare de Déu de Lourdes i a sant Josep. Aquestes dedicatòries no són gens casuals. Per una banda, Puig-agut, és considerat com el primer temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús; el bisbe de Vic Josep Morgades havia consagrat la seva diòcesi a aquesta figura dogmàtica el 1883, justament uns mesos abans de ser iniciada la construcció. Per altra banda, va ser en aquest any quan es va començar ja que s’acomplia el quart de segle des de les aparicions de la Verge a Bernadeta Soubirous, el 1858. Ramon Madirolas, gran devot d’aquesta advocació mariana, havia estat un dels primers osonencs a pelegrinar a Lourdes. En els goigs que se solen cantar en les festes del santuari no hi solen faltar els que li són dedicats i que contenen el següent vers que fa referència la ubicació geogràfica de Puig-agut: “Oh Verge Maria, mare de bondat, guardeu els tres termes del vostre veïnat”.
El santuari de Puig-agut, en la seva història, ha estat objectiu de diverses peregrinacions que han partit de diferents llocs de Catalunya. Precisament, la primera de les quals es té constància és descrita per Àlex Roca en el seu llibre Manlleu, episodis d’ahir: “Va ser el 23 de setembre de l’any 1900, amb motiu de l’any sant, quan unes cinc mil persones es van congregar al santuari procedents de la majoria de poblacions de la Plana. Les parròquies de Manlleu, Sant Vicenç de Torelló, Sant Martí Sescorts, Vinyoles d’Orís i Torelló van organitzar processons des de les seves respectives localitats fins al santuari. Conten les cròniques que no hi havia record d’una tan gran concentració de gent en el terme municipal de Manlleu (1)”.

1 Roca, Àlex. Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 218

Podeu veure un petit reportatge videogràfic de la festivitat celebrada el 12 d’octubre de 2008



Il•lustracions:
Tres edicions dels goigs dedicats al Sagrat Cor de Jesús del santuari de Puig-agut de Manlleu. La lletra és de mossèn Ramon Roca i la música de mossèn Lluís Brugarola





Darrera edició d’El Far de Puig-agut (número 80 de la tercera època, octubre de 2008). Es publicar per primera vegada el 1886 i és la primera capçalera de premsa periòdica de Manlleu

9 d’oct. 2008

La Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés encara batega

Cada segon diumenge d’octubre, a l’església de Sant Antoni M. Claret de Vic, es reuneix un grup, cada vegada menys nombrós, de pagesos i agricultors osonencs. Pretenen testimoniar que la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés encara batega i volen retre tribut als confrares difunts que ja no hi poden ser presents. S’apleguen al voltant d’una petita imatge de la Mare de Déu, coneguda com la del Bonsuccés, que és l’origen i raó de la seva organització.
L’any 1931 es va editar, de la mà de Mn. Josep Capdevila, un bonic volum titulat “La Mare de Déu del Bon-succés i la seva confraria” (1). En les seves pàgines es fa acurat esment de l’origen llegendari de la imatge mariana, la seva relació amb l’esclau Palau; la major atenció, però, és per esmentar les activitats portades a terme per la confraria. L’inici de tot plegat, es troba en la llegenda trasllada el lector a un moment passat, de pirates, esclaus i fets miraculosos:

L’esclau torellonenc salvat per la Mare de Déu del Bonsuccés

A la façana d’un edifici del carrer Nou de Torelló hi ha una capelleta que té una imatge de la Mare de Déu parella de la de Vic. En aquesta casa, diu la tradició, va viure Miquel Palau que, per atzar o per fortuna, va ser protagonista d’una bonica història de pirates, esclaus i rescat meravellós que va donar origen a la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés. Mossèn Fortià Solà, a la seva Història de Torelló, relata la llegenda de com es va iniciar la devoció a aquesta representació mariana:
“Per temps, un torellonenc anomenat Miquel Palau cau presoner dels corsaris sarraïns, i va a parar a Argèlia, sota l’esclavatge d’un musulmà, enemic, naturalment, de tot quant té regust de cristianisme, el qual el té ocupat en el moviment d’una sínia per al regatge de les seves hortes. En tan penosa feina, en Palau descobreix una imatge de la Verge Maria, posada com per tanca d’un rec o regadora, i no cal dir la seva dolença per veure en tal estat de profanació la representació de la Regina del cel per ell tan fervorosament venerada. Buscant l’oportunitat, troba manera de retirar l’escultura, i d’ocultar-la en el seu míser dormitori, que consisteix en una mena de caixa, damunt la qual a les nits s’hi jau un guardià o vigilant. Amb la més viva confiança el dissortat esclau s’hi encomana i s’adorm abraçat amb el sant tresor. L’endemà, en despertar-se, sent tocar campanes, i sospitant que la Verge ha obrat un miracle, s’alça precipitadament, i diu al custodi, qui no pot entendre aquest succés: -Heu acabat el vostre ofici; en aquesta ditxosa terra no hi ha esclaus a qui guardar.
Això esdevé al peu de Barcelona. En Palau entra a la ciutat, no sense haver-se postrat abans en terra i donat les més devotes gràcies a la divinal Senyora, i va de dret al convent dels Mercedaris, on creu que ha de trobar un germà seu religiós, el qual ha estat traslladat al convent de Vic. Els mercedaris barcelonins, davant d’aquest prodigi, donen entenent de deixar en llur temple la miraculosa Imatge al tan afortunat Palau, en qual no triga en emprendre el camí de Vic i de la seva pàtria, portant solament en testimoni del seu esclavatge els grillons i les manilles amb què era subjectat durant la nit. Per camí adverteix que el saró se li fa més pesant, i troba en ell la sagrada escultura, deixada a Barcelona. A Vic la deixa igualment a la casa mercedària, la qual no sap com agrair l’obsequi, i prossegueix el viatge fins a Torelló, on ofereix al gloriós innocent Sant Fortià els grillons que li han estat llevats en forma tan prodigiosa (2)”.

Mn. Fortià Solà (3), seguint textos de Mn. Pau Parassols, va buscar la possible autenticitat de la història. La possibilitat quer la família Palau, ben documentada a Torelló, tingués un avantpassat anomenat Miquel que hagués estat pres, arran de costa, per un grup de pirates és un relat –venen a dir- ben possible. Així mateix hi ha constància d’uns grillons, que haurien estat del protagonista en la seva època d’esclau, entre les presentalles dipositades a l’altar de sant Fortià de l’església parroquial torellonencs; de la mateixa manera, venen a ser reals unes manilles trobades l’any 1875 amagades a la casa on se suposa que va viure Miquel Palau.
En canvi, el relat del miraculós salvament atribuït a la Mare de Déu, Fortià Solà, el considera més propi del gènere de la llegenda i la compara amb d’altres fets semblants atribuïts, també, a la Verge.
L’eix principal pel qual gira tot plegat era una imatge antigament molt venerada d’una capella lateral de l’església de la Mercè de Vic. Fins a la guerra civil espanyola, es tractava d’una marededéu que el P. Josep M. Capdevila descrivia de la següent manera:
“És una imatge d’alabastre, que amida 35 centímetres d’alçada d’alçada sense comptar el plinte inferior que li fa de repeu. Representa la Mare de Déu, dreta, amb posat natural, lleugerament decantada a un costat com contrarrestant el suau pes del Fillet que porta a plec del braç esquerre. La Mare vesteix túnica llarga que li baixa finament pleguejada fins a cobrir-li els peus, dels quals se li’n veu solament part del dret que va calçat amb xinel•la de forma apuntada. Damunt la túnica, porta mantell. Un mantell fi, voleiadís, que li abriga tot el cap, deixant-li veure, a banda i banda de la cara, abundosa cabellera al desgaire. Del cap li baixa a les espatlles, i de les espatlles li cau cos avall abundós i folgat, recollintse-li escaientment en el braç dret i anant-se a cloure replegat sota l’esquerre. L’Infant Jesús, va assegut. Té les cametes creades i descansa dolçament el peu esquerre, nu, damunt la mà dreta de la Mare. Vesteix solament túnica i té a les mans un objecte que sembla un pa encetat. Les cares, ben modelades, expressen una dolcesa i una serenitat ebcisadores. Aquesta bella esculptura, d’un goticisme quelcom decadent, sembla datar de finals del segle XV (4)”.
Després de la guerra civil, l’escultor Marès –segurament Frederic Marès (1893 – 1991)- va realitzar-ne una còpia molt fidel; només s’havia conservat, de la imatge anterior, el cap de l’infant que va incorporar a la nova escultura. Va passar a formar part de la imatgeria del temple de sant Antoni M. Claret que es va edificar a la ciutat de Vic en el mateix lloc on hi havia el convent de la Mercè, enderrocat el 1936. Allà encara es pot admirar la imatge i és el lloc on rep devoció dels pocs membres de la confraria que encara persisteixen.

La confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés

La devoció a la Mare de Déu del Bonsuccés va arrelar molt decididament en la societat osonencs i, en especial, vigatana. A final d’octubre de 1620, com a mostra d’aquesta devoció, es va fundar una primera confraria de la qual se’n sap ben poca cosa (5). Una segona, però, va veure la llum a partir del 1631 amb la voluntat de ser una organització de bracers, o sigui, de treballadors del camp o pagesos dedicada als socors i ajuda mútua.
El gran pes de l’agricultura a Osona va permetre la Confraria de la la Mare de Déu del Bonsuccés tingués, cada vegada més, gran importància. A principi de la dècada de 1930, quan Josep Capdevila va escriure el seu llibre dóna testimoni de les seves dimensions i esmenta que “ningú no dirà que deu mil no sigui un nombre ben respectable i que no legitimi un franc entusiasme”. En la seva presència geogràfica afirma que és una associació de caire comarcal ja que hi havia confrares als següents nuclis de població: Vic, Gurb, La Gleva, Sant Hipòlit, Torelló, Vinyoles, Sant Vicenç de la Guàrdia, Manlleu, Roda, Tavèrnoles, Sant Julià de Vilatorta, Calldetenes, Vilalleons, Taradell, Sant Eugènia de Berga, Tona, Malla, Santa Eulàlia de Riuprimer, Sentfores, Sant Julià Sassorba, Granollers de la Plana i Múnter (6). A aquestes dades se sumava el fet que, des de 1931, s’obria l’organització a membres que no fossin exclusivament pagesos.
La societat, però demanava de noves formes organitzatives i, lentament, després de la guerra civil espanyola , la confraria va entrar en una lenta però inexorable decadència. Actualment és un grup no gaire nombrós de confrares els que encara donen testimoni del passat gloriós de la seva organització.

La Mare de Déu del Bonsuccés i la pluja

Per la vinculació que la llegenda atribueix a la imatge mariana i al fet de regar les hortes, la invocació a la Mare de Déu del Bonsuccés va sovintejar, a la comarca d’Osona, en casos de sequera.
Amb el desig d’obtenir pluja, tant necessària per a la pagesia, la confraria va decidir, ja el 1660, 1680 i 1683, portar en romiatge la imatge de la Mare de Déu del Bonsuccés a l’ermita de Sant Segimon al Montseny. Més endavant, veient el resultats d’aquests rituals, es va instituir un protocol de mesures que, segons el pare Capdevila (7), seguia el següent procediment en cas que la pluja no fos present: 1. Les relíquies dels màrtirs sant Llucià i sant Marcià són dutes a la catedral de Vic. 2. Les relíquies de sant Miquel dels Sants són dutes a la catedral i s’exposen amb les de sant Benet i santa Escolàstica. 3. Totes aquestes relíquies són conduïdes en processó al Prat de la Riera i es fa benedicció del terme amb la Vera-creu. 4. Es porten en processó a la catedral la imatge dels Dolors, el Sant Crist de l’Hospital, la Mare de Déu del Remei i la del Bonsuccés. 5. Les relíquies de sant LLucià i sant Marcià són dutes a la Gleva. 6. Si la sequera persisteix, la imatge de la Mare de Déu del Bonsuccés és conduïda a Torelló a visitar les relíquies de sant Fortià.
Aquesta relació, evidencia com el paper de la Mare de Déu del Bonsuccés era tingut com la darrera e les mesures i, per tant, en la darrera a la qual es posava confiança.
El 1734, va ser necessari de dur la imatge a la catedral de Vic (8).El 1753 va caldre una visita a Torelló (9), amb uns excel•lents resultats. També va caldre anar a la catedral en 1782 i 1798 (10)

Capelleta al carrer Nou de Torelló

A finals del segle XIX, la confraria va considerar adient de dotar la casa on la tradició suposava que havia nascut Miquel Palau amb una capelleta on una imatge de la Mare de Déu del Bonsuccés hi tingués l’adequada presència. D’aquesta manera, la capelleta del carrer Nou de Torelló, tal com es pot veure avui dia, té una placa al dessota amb les dates de 1892, quan va ser col•locada, i de 1948, quan va ser restaurada després de la Guerra civil. De la primera col•locació, Mossèn Solà esmenta que, el 25 de juliol de 1892, “és col•locada per la Confraria en la capella novament oberta, la imatge de la Verge, que té al seu peu el piadós esclau. La mateixa pia associació la porta des de Vic en processó, en la qual figura la comparsa dels nens esclaus acompanyats del rei moro, tal com és costum d’anar en aquella ciutat en la processó anual del Bonsucés; i entre els petits captius hi ha dos noiets descendents de la casa Palau (11)”. Aquestes visites de la confraria a la capelleta de Torelló van sovintejar fins a la darrera de la qual es té constància i que va tenir lloc el 25 d’octubre de 1931.



[Goigs de Nostra Senyora del Bon-succés que se cantan en la Iglesia de. Real Convent de la Mercè de la ciutat de Vich. Vic : Ignasi Valls, 1835]

Vull expressar el meu agraïment al Sr. Modest Reixach del Patronat d’Estudis Osonencs i al P. Anton M. Vilarrubias, superior de la Comunitat Claretiana de Vic, per la seva amable col·laboració en la confecció d’aquest article.


1 Capdevila, Josep M. La Mare de Déu del Bon-succés i la seva confraria. Vic : Seràfica, 1931, 169 pp.
2 Solà, Fortià. Història de Torelló: monografia basada en els Arxius Parroquial i Municipal de la vila. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, pàg. 227
3 Íbid, pàg. 227 i ss.
4 Capdevila, Íbid., p. 12 - 13
5 Íbid., p. 26 – 32
6 Íbid, p. 133
7 Íbid, p. 52 -53
8 Íbid, p. 54
9 Ibid, p. 55 – 57
10 Íbid, p. 58 - 59
11 Solà, Íbid., pàg. 238 i 239

5 d’oct. 2008

Sant Julià de Vilamirosa (parròquia de Sant Esteve de Granollers – terme municipal de Manlleu) celebra l’aplec del Roser

El primer diumenge d’octubre, el mes proper a la diada del Roser, l’església de Sant Julià de Vilamirosa –terme municipal de Manlleu però d’adscripció parroquial a Sant Esteve de Granollers-, va ser centre de l’única manifestació litúrgica que s’hi celebra (*): l’aplec del Roser. Els veïns de les masies i cases pairals de l’entorn i alguns manlleuencs es van reunir per fer reviure, encara que només sigui un cop l’any, l’antiga parròquia i municipi de Vilamirosa.












L’aplec va consistir en una missa a l 'església de Sant Julià, plena de gom a gom. Va ser presidida per la imatge de la Mare de Déu del Roser i oficiada per mossèn Pere, rector de Sant Esteve de Granollers; els himnes litúrgics i el cant dels goigs del Roser van anar a càrrec d’un grup de veus, algunes que formen part de la Coral Regina de Manlleu, i d’altres a títol particular. Després de la cerimònia religiosa, davant mateix de l’edifici, es va instal•lar un refrigeri que va permetre que els assistents fessin tertúlia. Poc després es van sortejar dos pastissos mitjançant una rifa amb el procediment tradicional de donar un número, d’acord amb l’ordre d’inscripció, a tothom que en vol participar.




A mitjan dècada de 1980, la festa del Roser de Vilamirosa es va recuperar després d’un temps de no ser celebrada; mossèn Miquel Tresserres i veïns de la contrada es van animar a celebrar l’aplec que, aleshores, tenia inici el dissabte vespre, amb un foc de camp, xerinola i botifarrada, per continuar el diumenge amb la missa corresponent.

La devoció dels habitants de Vilamirosa a la Mare de Déu del Roser ja ve d’antic. Hi ha constància que en època barroca es va afegir una segona nau, a l’església de factura romànica, per posar-hi un altar dedicat, precisament, a la Mare de Déu del Roser. Va ser esculpit per Montserrat Santmartí i decorat per Pere Camps (1).
La festa del Roser va prendre volada a tota la cristiandat arran de la tradició que creia que la Mare de Déu havia intervingut a favor de la victòria dels exèrcits cristians a la batalla marítima de Lepant, esdevinguda el 7 d’octubre de 1571. Des d’aleshores, aquesta data va esdevenir el dia del Roser de tot el món. La devoció a aquesta advocació mariana, que anteriorment se celebrava el maig i anava associada al rés del rosari, va comptava amb l’organització de les confraries del Roser, que regia el rector de cada parròquia i tenia uns pabordes i unes pabordesses que vetllaven per la celebració de les festes corresponents, en especial la del Roser.

La doble adscripció de Sant Julià de Vilamirosa

La situació de l’església de Sant Julià de Vilamirosa i el seu entorn és força particular. Es deu a una doble adscripció territorial que actualment no sol ser habitual. Per una banda, administrativament es troba dins el terme municipal de Manlleu, la seva part sud, i per altra, religiosament, es troba dins la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana que té el seu edifici parroquial i gran part del seu territori al municipi de Gurb. Aquesta dualitat és hereva de deu segles d’història.
Les primeres referències documentals a un lloc anomenat Vilamirosa provenen del segle X. En un document datat el 20 de maig de l’any 947, els esposos Ató i Liviria venen a Almalric el dret d’usar durant sis mesos, cada any, cinc molins situats al comtat d’Osona, al terme de Roda ciutat, al riu Ter “iusta Villamirosa”, o sigui, ‘prop Vilamirosa’ (2). D’aquella mateixa època, del 936 o 954, hi ha un document semblant (3). I de l’any 1000 hi ha un altre document en el qual s’esmenta “un locum que dicunt un Villa Mirosa” (34).
L’església de Sant Julià no apareix citada fins al 1040. Antoni Pladevall, Albert Benet i Jordi Vigué esmenten, a Catalunya romànica, que aquesta és la primera referència “quan Sunifred i la seva muller Riquel donaren a Santa Maria de Ripoll una peça de terra situada a la parròquia de Sant Julià de Vilamirosa (5)”. La condició parroquial la va conservar fins a l’època posterior a la Pesta Negra i a la despoblació per, el 1561, unir-se com a sufragània a la veïna parròquia de Sant Esteve de Granollers (6); el 1878, fins i tot, va perdre aquesta condició per esdevenir una simple capella rural (7). Dins el programa d’activitats litúrgiques de la parròquia, se sap que en el segle XVII, els fidels de San Esteve de Granollers, per la diada de la Santa Creu, en el mes de maig, després de la missa matinal a l’església parroquial, anaven en processó a Sant Julià de Vilamirosa on hi resaven una segona missa i, després es dirigien al serrat de les Comelles per beneir el terme (8).
El 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’església de Sant Julià va ser profanada; des d’aleshores va restar pràcticament abandonada fins que el 1982, el Servei de conservació de monuments del a Diputació de Barcelona la va restaurar. En els anys posteriors es va recuperar l’edifici per fer-hi activitats de tipus culturals, com el Memorial Joan Carrers els mesos de desembre, alguna missa i, especialment, la celebració tradicional de la festa del Roser.
Vilamirosa, però, fins al 1844 va ser un municipi independent. Segons referències que proporciona el Cr. Josep M. Gasol (9), el 1178 se sap que el municipi ja tenia batlle i que el 1301 constava d’un petit nucli de set cases i un edifici que pertanyia als Hospitalaris de Sant Joan. I, esmenta Esteve Gaja, que “el 1401, Berenguer Padró, batlle de Sant Julià de Vilamirosa, presta declaració per unes qüestions sobre molins del Prior de Manlleu (10). El mateix Gaja recull que en un cens de 1768 constava que en el terme de Sant Julià de Vilamirosa hi havia 22 masos amb 157 habitants i que en 1778, en documentació de l’arxiu parroquial manlleuenc, es deixava constància que el terme de Vilamirosa comprenia algunes cases de Granollers de la Plana i part també de la parròquia de Manlleu i que criminalment pertanyia a la jurisdicció a la Reial Audiència de Barcelona i en l’aspecte civil al comte de Centelles (11). Aquesta situació va canviar quan, el 1844, per manament de la Diputació de Barcelona, va decretar la incorporació del municipi de Sant Julià de Vilamirosa al de Manlleu.
El lloc de Vilamirosa i, especialment, la masia del Fugurull que hi ha al costat mateix de l’església, va tenir una protagonisme destacat per la primera guerra carlina. En aquest casa hi va instal•lar el seu quarter el Comte d’Espanya, Charles d’Espagnac, des d’on va bombardejar i atacar la població de Manlleu el 28 i 29 d’abril de 1839 (12).

* Al llarg de l'any se solen celebrar activitats de caire privat, com cerimònies familiars; amb caràcter cultural, el mes de desembre se sol celebrar el Memorial Joan Carrerra amb la lectura del Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra organitzat per Llambrot Teatre Manlleu. En qualsevol cas, l'aplec del Roser és la unica manifestació que recorda l'entitat parroquial de l'església de Sant Julià.

1 Rial, Ramon (coord.). Granollers de la Plana : nou-cents anys d’història. Vic : Eumo, 1988, p . 59
2 Junyent, E. Diplomatari de la catedral de Vic. Segles IX i X (2). Vic : Patronat d’Estudis Ausonencs, 1980 – 1996, p. 205 [Doc. 242]
3 Íbid, p. 236 [doc. 280]
4 Junyent, E. Diplomatari de la catedral de Vic. Segles IX i X (4). Vic : Patronat d’Estudis Ausonencs, 1980 – 1996, p. 545 [Doc. 363]
5 Pladevall, A. [et al.] “Sant Julià de Vilamirosa”. Dins: Catalunya romànica (vol. II). Osona, I). Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana,1991, p. 324
6 Rial, Ramon (coord.). Granollers de la Plana : nou-cents anys d’història. Vic : Eumo, 1988, p . 57
7 Pladevall. Íbid
8 Rial, Ramon (coord.). Granollers de la Plana : nou-cents anys d’història. Vic : Eumo, 1988, p . 72
9 Gasol, Josep M. [et. al] Lletres amicals (vol. 21). Manlleu: [s.n], 1954-1967. Reproduït a “ASíntesi Històrica de Vilamirosa-Fugurull” a Manlleu-publicació, núm. 155, agost de 1981, Manlleu : Premsa d’Osona, p. 35 – 36
10 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. [Manlleu: Jaimes], 1976, p. 166
11 Íbid, p. 167
12 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893. p. 93 -105

2 d’oct. 2008

Vic va retre devoció a santa Teresa de Lisieux

El primer d’octubre és la festa de santa Teresa de Lisieux, coneguda com a santa Teresina. A les vuit del vespre, els fidels vigatans es troben a l’església del Carme - que en té la imatge en un altar lateral- per a retre-li devoció en una cerimònia que ha esdevingut tradicional.
Un ritual ben especial va seguir a la missa vespertina: la benedicció del pètals de rosa, dipositats en uns sobres per als assistents, la invocació a santa Teresina i la besada a la seva relíquia, mentre el cor cantava els goigs.

Pètals de rosa per a santa Teresina

Santa Teresa del Nen Jesús (1873 – 1897), santa Teresa de Lisieux o santa Teresina, són els noms que rep aquesta religiosa canonitzada per diferenciar-la de santa Teresa de Jesús o d’Àvila. De nom Thérèse Martin va ingressar a l’orde de les carmelites descalces a l’edat de 15 anys. A causa de la tuberculosi va morir a l’edat de 24 anys.
Aquesta vida curta no va impedir que, ràpidament, esdevingués una de les religioses –futures santes- més invocades. Aquesta gran popularitat va fer que, contràriament al que solia ser habitual fins aleshores, fos beatificada només un quart de segle després de la seva mort, el 1923, i, encara més sorprenent, canonitzada només dos anys després, el 1925.
Santa Teresina va escriure la seva pròpia biografia on va fer la promesa que “després de la meva mort faré ploure roses”. Aquesta frase va fer fortuna i se la sol presentar, iconogràficament, vestida de carmelita, amb un crucifix i un ram de roses als braços. Les roses, o més aviat els seus pètals, són ben presents, també, en els actes de devoció que se li adrecen.

1 d’oct. 2008

Testimonis que perduren d’alguna Santa Missió

En moltes poblacions encara es poden veure alguns monuments i altres elements arquitectònics del paisatge urbà que recorden alguna Santa Missió de les que s’hi van celebrar.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, la Santa Missió és una “sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que són fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners”. Des del punt de vista històric, les Santes Missions, que ja es donaven en segles anteriors, van tenir un impuls notable després del Concili de Trento “però no foren ben institucionalitzades fins a la primera meitat del segle XIX (1)”.
A Manlleu, en els segle XIX i XX, se’n van celebrar diverses: el 1866, 1904, 1924, 1946, i el 1964; a la parròquia de Granollers de la Plana (Gurb), se’n van fer el 1919 i el 1934, entre d’altres ocasions. Durant la dècada de 1940 i 1950 se’n van fer a pràcticament totes les poblacions, com a Torelló o a Vic, que va tenir lloc el 1945, o a Alpens, el 1954.
L’estudiós de la història manlleuenca, Esteve Gaja i Molist, dóna testimoni del gran seguiment de la de 1866, celebrada del 30 d’agost a l’11 de setembre. Gaja esmenta com “és de ressaltar la gran vibració religiosa que Manlleu experimentà en tal avinentesa i la gran concurrència a tots els actes calculant-se en unes 9.000 comunions, aproximadament, les que es donaren aquells dies (2)”.
Durant els anys del franquisme, la Santa Missió esdevenia una exaltació del nacionalcatolicisme promocionat pel règim i dels ‘bons cosums’. De la “missió” que va tenir lloc la dècada de 1940 a Torelló en fa esment Francisca Crivallés quan afirma que “jo no recordo uns vuit dies de tanta animació i amb uns carrers tan plens com aquells” i remarca que, per fer-s’hi present, s’havia de cuidar la indumentària: “les dones grans i petites no hi podien pas assistir sense ‘cèfiro’ o mantellina al cap, aquella mena de vel negre de tul i blonda. Els g¡homes, contràriament, si portaven boina o gorra, se l’havien de treure en senyal de respecte: Vivíem els darrers dies de maig i feia prou calor, però havies de vestir obligatòriament amb mitges i màniga llarga, ja que, si no, et podies trobar amb la desagradable sorpresa que no et deixaven entrar, o, encara pitjor, que et traguessin de la sala de sermons (3)”.

La Santa Missió i els mitjans de comunicació

Les diferents “missions” esdevingudes a Manlleu durant el segle XX van comptar amb el suport propagandístic i difusor dels mitjans de comunicació que cada època permetia. La de 1946, esdevinguda entre el 6 i el 17 de març, va comptar amb la publicació d’un diari imprès anomenat “Diario de la Misión” com a cpmplement de la "Hoja dominical". Va esdevenir, en paraules d’Esteve Gaja (4) “una experiència interessant per al periodisme local car nasqué i visqué amb el sols intent de fomentar l’esperit religiós arran de la Santa Missió”. Tenia de 4 a 6 planes i una mida de 32 x 22 cm. El seu caràcter diari l’ha convertit en la única publicació amb aquesta periodicitat que s’ha editat a Manlleu. En aquesta ocasió ho va fer durant 11 números, sota la direcció de Francesc d’Assís Pujol i amb editorials fervorosos de Josep Prat i Roca. El seu preu era de 15 cèntims de pessetes per número.
A l’edició de 1964, celebrada entre el 7 i el 18 d’octubre, en canvi, el mitjà de comunicació local protagonista va ser la ràdio. Recuperant els aparells que havien funcionat de 1952 a 1955 sota el nom de Ràdio Manlleu, es va instal•lar a l’edifici parroquial la que es va anomenar “Ràdio Missional de Manlleu. Emetia els migdies per difondre les activitats i prèdiques.

La Santa Missió i els monuments commemoratius

En moltes poblacions, va ser habitual erigir un monument, placa i altre elements artístic per commemorar l’esdeveniment. A Manlleu, per la Santa Missió de 1924 es va situar una gran creu de pedra sobre el mur de l’antiga casa de Regàs, al capdamunt del carrer del Pont; aquesta va passar a ser una de les estacions del viacrucis urbà. Precisament, se li van afegir dues creus més, simbolitzant de forma més pròpia l’estació del Calvari del viacrucis, i van donar nom al lloc que, des d’aleshores, es coneix com les Tres Creus.
D’exemples n’hi ha molts de repartits per la geografia: a Vic es va instal•lar un monument dedicat a la Santa Missió de 1945 al final del parc Balmes; al damunt del turó de Sant Esteve de Granollers, al municipi de Gurb, hi ha dues dedicatòries, una en forma de creu de ferro, recordant la Santa Missió de 1919, i una placa de pedra recordant la de 1934; A Alpens, en canvi, la placa de marbre es troba en la mateixa façana del temple parroquial i esmenta la “missió” de 1954.

1 “Missió”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 15, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 244 – 245
2 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX. P. 54
3 Ortiz, J. I Ponce, S. (coord.) Osona: testimonis del segle XX. Vic: Consell Comarcal d'Osona, 2007, p. 261 - 262
4 Vegeu la referència que dóna en el capítol dedicat a la premsa local a. Esteve Gaja. Història de Manlleu. [Manlleu : Jaimes], 1976, p. 290