24 de set. 2008

La Mare de Déu de la Mercè és patrona de la part alta del carrer del Pont de Manlleu

La part alta del carrer del Pont de Manlleu (des del carrer de la Font al carrer de Sant Jordi) té la Mare de Déu de la Mercè com a patrona. Per aquest motiu venera una imatge, col•locada en data incerta del segle XIX, en un del edificis; segons el notari i historiador Domènec Torrent i Garriga, el 1893 ja s’hi havia posat.
La Mare de Déu de la Mercè és la patrona dels captius i per aquest motiu la Verge i el nen Jesús són acompanyats de dues figures, ofertes per una veïna amb motiu d’una prometença, que simbolitzen presos o esclaus.
Per la Guerra Civil devia ser amagada ja que es va restituir el 14 de maig de 1939 amb benedicció a l’església parroquial de Santa Maria que per aquella època s’havia improvisat sobre les restes de l’antic temple enderrocat.
Cada any es feia una festa que se celebra des del segle XIX. Actualment encara es resa el rosari i seguidament es fa un ressopó entre els veïns; també se celebra una missa a la parròquia, el diumenge més proper, i es prega pels veïns del carrer.

22 de set. 2008

Santuaris (IV). Aplec a Rocaprevera

El santuari de Rocaprevera celebra l’aplec el tercer diumenge de setembre. Tot Torelló es volca, durant diversos dies, a festejar la diada més celebrada del santuari. La tradició encomana l’organització de l’aplec a un grup de pabordes; solen ser sis parelles, de les quals alguna ha de ser de pagès i assumeixen aquest encàrrec durant dos anys.
A més del santuari, on s’oficien diverses misses, l’esplanada que l’envolta esdevé l’escenari, per excel•lència, de la festa; s’omple d’animació gràcies a jocs infantils, a la típica tómbola de Rocaprevera i a la música de cobla que acompanya les ballades de sardanes i els balls de ‘gegants’ i ‘capgrossos’.


Precisament els ‘gegants’ i ‘capgrossos’ de Torelló tenen una significació especial dins l’aplec de Rocaprevera. L’any 1908, després que l’Ajuntament llogués aquests personatges festius per a la Festa major de Sant Feliu va comprar-los; els va fer ballar, per primera vegada com a propis, a l’aplec de Rocaprevera d’aquell any.
Per commemorar aquest fet es van preveure dos fets extraordinaris. Per una banda, es va estrenar un nou capgròs que, per votació popular, portarà el nom de la Pescallunes i que ha estat elaborat a Terrassa amb disseny de Jordi Grau.



Per altra banda, a l’aplec d’enguany es va estrenar l’anomenat Ball del Centenari, cinquè de repertori, amb música composada pel torellonenc Xavier Capdevila i amb coreografia de Jan Grau, reconegut estudiós dels personatges de festa i en especial dels gegants.

Vegeu-ne alguns compassos:



Podeu llegir més dades d’aquestes estrenes a Osona.com.

18 de set. 2008

Santuaris (III). Rocaprevera

El santuari de Rocaprevera es troba a tocar del nucli urbà de Torelló (Osona) i arran d’un antic camí que anava d’aquesta població a Vic. Dins la tipologia de santuaris, apuntats en un article anterior, respondria a condicions pròpies de santuaris més tardans; segons la tradició, la seva història arranca a finals de segle XIII i segons la documentació a inicis del segle XV.
Fortià Solà (1) esmenta que el 1284, un sacerdot de nom Marc Roca, va construir un pedró o oratori dedicat a la Mare de Déu el lloc, a tocar de l’esmentat camí, que duia el nom de “roca prebera” per la raó que hi naixia l’arbre pebrer. Com s’escau a tot santuari marià, el seu origen està embolcallat per una llegenda. Aquesta relata l’enfrontament del sacerdot Roca amb el diable al qual va vèncer gràcies a la invocació de la Verge que se li apareixeria, en forma d’imatge escultòrica, en el punt on li dedicaria el pedró (2).
Les primeres referències documentals, com recorda el mateix Fortià Solà, són de deixes de principi del segle XV que permeten substituir l’antic oratori per una capella. La família d’Antoni Vinyes, que havia expressat la voluntat d’afavorir aquesta construcció, va fer realitat l’edificació d’un temple inaugurat el tercer diumenge de setembre –d’aquí ve la data del tradicional aplec- de 1429 (3). Aquesta primera capella va ser reformada a finals del segle XVIII amb diverses modificacions durant el XIX. L’edifici actual, però, es deu a l’arquitecte Josep M. Pericas que en va dissenyar la reforma duta a terme entre 1923 i 1924. La definció de les línies generals apareix al volum Santuaris d’Osona i el Ripollès: “és un temple rectangular amb un gran absis, cambril, cimbori, campanar i atri. Té un marcat aspecte modernista, en la línia del que s’ha anomenat estil Pericas, amb notables adaptacions dels recursos constructius del romànic i del clàssic (4)”.
La imatge mariana que es venera a Rocaprevera és una talla de Josep M Camps i Arnau que es va col·locar al cambril del santuari el 15 de setembre de 1940. Es tracta d’una escultura que segueix les línies de la que va ser destruïda a l’inici de la Guerra civil espanyola.
La darrera actuació arquitectònic important realitzada al santuari és de 1999 quan es va inaugurar la cripta en la qual es va instal·lar l’arqueta de sant Fortià.
La relació entre Rocaprevera i sant Fortià ve d’antic. La tradició diu que aquest Sant, del qual es veneren les relíquies a Torelló des de finals del segle XIII, és un dels innocents morts per Herodes. Una llegenda fabulosa, que recull Lluís Thomasa, es refereix a l’arribada d’aquestes restes: “el cofret que contenia el Sant Cos fou deixat per un colom a la font del Raig o de Rocaprevera; i que, en record o senyal, el colom deixà vestigi de les seves petjades a la roca dura. El mateix colom el transportà a l’església parroquial i el deixà al cor. Això succeïa el 6 de desembre de l’any 1298 (5)”. En qualsevol cas, les relíquies de sant Fortià es deuen al tràfec de relíquies durant les croades i els viatges a Terra Santa.
L’església parroquial de Sant Feliu de Torelló ha tingut, de segles enrere, un altar dedicat a sant Fortià. Allà es dipositava la marededéu de Rocaprevera cada vegada que calia retirar-la del seu santuari per efectuar-hi reformes; així va ser el 1780 i el 1923 (6).

1 Fortià Solà va dedicar el capítol LXIX de la seva història de Torelló, publicada en dos volums, al “santuari de la Verge de Rocaprevera”: Solà i Moreta, Fortià. Història de Torelló: monografia basada en els Arxius Parroquial i Municipal de la vila. Vol. 2. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, p. 195 - 212
2 Santuraris d’Osona i el Ripollès. Vic : Edicions del Bon Temps, 1995 [Fascicles del setmanari La Marxa de Catalunya], Fascicle 1, p. 3
3 Solà; Íbid, p. 199
4 Santuaris; Íbid, Fascicle 1, p. 12
5 Thomasa de Subirà, Lluís. La vall de Torelló. Barcelona: Selecta, 1963, p. 149
6 Solà; Íbid, p. 200 i 205

9 de set. 2008

Santuaris (II). La Gleva

Situar damunt d’un mapa el santuari de la Gleva és d’allò més senzill: només cal cercar el punt on el riu Ter, amb un pronunciat meandre, abandona la direcció nord-sud i emprèn camí a l’est, cap a la costa Brava. Molt a prop del que seria l’angle de 90 graus es troba el temple religiós que conté la imatge mariana que va ser batejada com a patrona de la Plana de Vic, la Mare de Déu de la Gleva.

Aquest pot semblar un santuari singular per la seva situació, al bell mig de la plana i en un punt baix d’altitud, però es troba fregant a una de les vies històriques més importants de la Catalunya Vella: aquella que sortint de Puigcerdà passava pel seu bressol, Ripoll, al seu Cap i Casal, Barcelona. Certament, el camí ral de Barcelona a Ripoll tenia el seu punt mig a uns centenars de metres de la Gleva, on encara hi ha la base de l’anomenada ‘Creu de mitja via’, en terme de Gurb. Arran de la Gleva, també hi passava el camí més recte que unia el Collsacabra i el Lluçanès nord. Així és com es tracta d’un creuament de camins de gran importància segles enrere.

La Mare de Déu de la Gleva és una de tantes “marededéu trobades” de Catalunya. La seva llegenda, forjada per la imaginació i devoció popular, ja era ben definida quan el frare dominicà gironí Narcís Camós la va escoltar a mitjan segle XVII; aquest incansable viatger es va dedicar a visitar els diferents santuaris catalans, en plena Guerra dels Segadors i epidèmia de pesta, recollint i traspassant tot allò que en feia referència en un interessantíssim volum titulat “El Jardín de Maria” (1). De la imatge de la Gleva explica com una pastoreta d’una masia propera al lloc on ara hi ha el santuari, va veure, repetidament, com un bou del ramat furgava la terra en un lloc precís. Després de contempla el fet diverses vegades, es va apropar a aquell punt i fent un forat a terra va descobrir una imatge de la Mare de Déu sota d’un terròs, una ‘gleva’, de terra sostinguda per unes columnes. Poc després, el pare de la pastoreta es va adonar de la insistència del bou el qual el va dur, de nou, al lloc de la imatge on ja la venerava la seva filla. El pare, que la llegenda fins i tot en diu que es deia Pujol, va intentar dur la marededéu a l’església parroquial de Sant Hipòlit; aquesta, però, va retornar a lloc on havia estat amagada com a senyal que hi volia un santuari propi.

Aquesta llegenda, que presenta protagonistes i situacions molt semblants a relats relacionats amb d’altres imatges marianes, planteja un origen miraculós del santuari que alguns autors han situat en èpoques molt reculades (2). Els documents, però, indiquen que la tradició arrenca al voltant del segle XIII. Antoni Pladevall així ho indica quan afirma que “tot porta a creure que l’inici de la devoció a la Mare de Déu de la Gleva va tenir lloc entorn l’any 1280 (3)”. A partir d’aquest data apareixen les deixes a la capella, en la qual es venera la marededéu que va conservar-se fins la Guerra Civil espanyola, el 1936, i que es va substituir per una reproducció; curiosament, la imatge actual conserva, com a verdaderes relíquies, unes petites peces de fusta de l’original darrere el tron.












Successivament, gràcies a diverses ampliacions, el que devia ser una petita construcció va esdevenir el gran santuari d’avui dia i que respon a la reforma de Josep Moretó realitzada el tercer quart del segle XVIII.

No es pot fer un resum dels fets més destacats del santuari de la Gleva sense esmentar l’estada que hi va fer el poeta mossèn Cinto Verdaguer durant prop de dos anys, entre 1893 i 1895.

Festa major, el 8 de setembre

Al voltant de la festivitat de les “marededéu trobades, el 8 de setembre, el santuari de la Gleva celebra la Festa major. Es tracta, com el mateix nom indica, de tot un seguit d’activitats festives i, també, religioses que se celebren a tota la barriada propera al santuari i que pertany al municipi de les Masies de Voltregà.
Antigament, eren diversos els dies en què des de diferents poblacions osonenques els romiatges plens de gent s’apropaven a venerar la Mare de Déu de la Gleva. Fins i tot, hi ha testimonis documentals de la notable devoció que es tenia a aquesta imatge amb motiu de temps de sequera o altres calamitats; s’hi desplaçaven en processó les relíquies dels suposats màrtirs vigatans sant Llucià i sant Marcià i les del suposat Sant innocent, Fortià, des de Torelló.
Actualment, al marge d’actes lúdics que poden trobar-se en molts municipis, l’ànima de la Festa major de la Gleva segueix pivotant en el santuari.
Per a la mainada, el matí de la diada estava ple d’aventura amb la instal·lació d’una ‘tirolina’ i altres atraccions firals per a la mainada.
La missa, presidida pel bisbe de la diòcesi mons. Romà Casanova, va omplir el santuari de gom a gom amb fidels provinents d’arreu de la comarca.
Acabada la missa, a més de dues interessants exposicions de pintura i estampes marianes, es va poder visitar l’habitació en va residir mossèn Cinto Verdaguer durant la seva estada a la Gleva.



1 Camós, Narcís. Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña; compuesto por el P. Fr. Narciso Camós, Barcelona: Orbis, [1949?], p.. 348 – 352
2 Antoni Pladevall recull les diferents versions que hi ha sobre la data de la suposada troballa de la imatge: “les versions més antigues de la llegenda no donen cap precisió cronològica i els autors que l’han volguda datar tampoc aporten res. El pare Camós no s’atreveix a dir quan succeí això, només diu que seria “mucho antes de los años 1064”, perquè creu que és d’aquest any la primera data o document sobre la Gleva (...) El canonge Poquí, en la seva ‘Gleva Ilustrada’, assenyala com a nay de la troballa el 993 sense aportar cap document o prova i Joaquim Roca i Cornat en la seva ‘Historia, culto y milagros de Nuestra Senyora de la Gleva’, diu que, segons escriptures “que nos ha sido dable examinar”, això devia succeir l’any 822”. Pladevall, A. Santa Maria de la Gleva patrona de la plana de Vic. Barcelona: Montblanc-Martín, 1988 , p. 24 i 25
3 Íbid, p. 31

7 de set. 2008

Manlleu i la devoció a la Mare de Déu de la Gleva

La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Gleva és molt antiga. Recull la Fulla Parroquial de Santa Maria que l’arxiu parroquial manlleuenc conservava una nota de l’any 1585 en què Bernat Serrabou de Manlleu feia “censal” (llista o inventari) dels ciris de la Gleva que els manlleuencs feien cremar davant la marededéu (1). Els manlleuencs, antigament, solien fer romiatge al santuari per la festivitat de sant Felip i sant Jaume, l’11 de maig.
De la devoció manlleuenca per la Mare de Déu de la Gleva en va restar testimoni en una capelleta situada al carrer de Vendrell, just la via que es va urbanitzar sobre l’antic camí que conduïa al santuari situat a ponent de la població i a un centenar de metres del terme manlleuenc, que en aquell sector té el límit marcat pel mateix riu Ter. La imatge de la fornícula és acompanyada per les figures d’una noia i d’un bou tot recordant la llegenda que fa referència a la seva troballa. La seva col•locació cal cercar-la en ple segle XIX ja que Domènec Torrent i Garriga l’esmenta el 1893 en el seu llibre ‘Manlleu, croquis para su historia’ en parlar del carrer (2) però no es té constància del moment precís.
L’important aiguat d’octubre de 1940 es va endur la imatge i els veïns la van trobar uns metres més avall; la van recollir i retornar a la seva fornícula.
El carrer del Vendrell ja celebrava, a finals del segle XIX, la seva festa el dia 8 de setembre. Aquesta manifestació va ser especialment lluïda els primers anys de la dècada de 1920 quan un grup de pabordes i pabordesses es feia càrrec de l’organització; era animada, especialment, durant el matí d’aquesta data però solia durar diversos dies. No hi faltaven el guarniment del carrer, els res de rosari davant la imatge de la Mare de Déu, la missa de difunts al temple parroquial, els jocs de cucanya per a la mainada, les sardanes i algun ball.
Ara que Manlleu es postula per ser ciutat gegantera l’any 2010 cal recordar que els gegants més antics que posseeix van ser adquirits per a les festes del carrer de Vendrell dedicades a la Mare de Déu de la Gleva. L’any 1923, Martí Molera Pagès, veí d’aquest carrer, va comparar-los a Olot (3). L’anècdota va sorgir quan, en veure els models dels gegants que el taller de J. Ventolà Plana li va presentar, no va acceptar el que havia de ser per a la geganta; per al gegant no va haver-hi problema, el mateix motllo del d’Olot va servir però la geganta no acabava de fer el pes. És així com preocupat pel contratemps, Martí Molera va sortir del taller per fer una volta pels carrers de la capital del a Garrotxa. Va ser així com, de sobte, en veure una noia olotina li va proposar d’acompanyar-lo fins al taller on va dir, tot convençut: “la vull com ella”.
Martí Molera, que des d’aleshores va ser “Martí dels gegants”, va tornar a Manlleu amb una parella de gegants –Montserrat i Jordi- i cinc nans. Aquests, però, no van pertànyer al conjunt de la població fins al 1929 quan el mateix Molera, després d’oposar-se a una decisió de la comissió organitzadora de les festes del carrer de Vendrell, els van vendre a l’Ajuntament.
Precisament, aquesta és la parella de gegants que va estrenar vestits nous per la darrera Festa major.
Les festes del carrer de Vendrell, en honor de la Mare de Déu de la Gleva, es van celebrar fins a la dècada de 1960 i va tenir moments de gran relleu per a tot el municipi. Precisament, el carrer tenia una bandera identificativa, a mena d’estendard, que es treia en les celebracions importants. Una ocasió especial en la qual aquest estendard va lluir va ser la visita que va fer la imatge de la Mare de Déu del santuari per les poblacions osonenques el setembre de 1948 (4). A Manlleu va tenir un protagonisme destacat la representació del carrer del Vendrell.

1 Hoja Dominical, núm. 827. 22 de setembre de 1946. Parròquia de Santa Maria de Manlleu
2 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 162
3 Vegeu la història dels gegants de Manlleu a: Pujol, F. Gaja, E. Croquis manlleuencs. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1952, p. 85 – 97
4 Hoja Dominical, núm. 940. 26 de setembre de 1948. Parròquia de Santa Maria de Manlleu

5 de set. 2008

Santuaris marians (I). Generalitats












El 8 de setembre és dia escollit per celebrar, en el context general de l’Església catòlica, el naixement de la Mare de Déu. A Catalunya, especialment, en aquesta data es commemora el “dia de les marededéu torbades”. Fora de la imatge de Montserrat, que gaudeix del privilegi de tenir festivitat pròpia, la resta de figures venerades en els santuaris marians escampats per tota la geografia solen compartir, amistosament, la mateixa diada. En el calendari tradicional, aquest moment de l’any era quan els pastors iniciaven la transhumància cap als prats de la plana; els ramats que durant l’estiu havien pasturat als prats d’alta muntanya i es dirigien, a partir d’aquests dies, cap a les terres baixes on l’hivern es feia més lleuger. Joan Soler i Amigó en diu, del 8 de setembre, que és una “festa agrícola en honor de la Terra Mare abans d’iniciar el calendari del pagès amb la sembra (1)”.


La devoció a la Mare de Déu, més enllà dels rituals litúrgics, ha tingut sempre un caràcter molt popular. La proliferació d’imatges marianes, esculpides amb un mateix patró, es va desenvolupar des de la fi del segle XI i va assolir el màxim esplendor de mitjan segle XII a mitjan segle XIII gràcies a la promoció de l’orde del Císter (2). Les imatges escultòriques que es coneixen com a “marededéu trobades” són produccions de mobiliari d’altar en fusta. Xavier Barral afirma que “normalment la marededéu romànica apareix asseguda en un tron, en posició frontal amb el Nen als genolls” i continua dient que “representa la plasmació de la idea de la dona mare, de la maternitat de Maria que implica la seva representació com a tron de la saviesa, tron per al fill al mateix temps i com a expressió concisa de l’encarnació i la salvació dels homes (3)”. Cal esmentar, però, que tot i respondre a un mateix model, pròpia de l’època romànica, algunes de les imatges van desaparèixer per la Guerra civil espanyol (1936 – 1939) i posteriorment se’n va fer una representació que, en alguns casos, conté algunes variacions respecte l’original; a més, aquest “original” també podria ser una imitació d’una escultura anterior. D’aquestes figures, diu Joan Soler, “la historiografia popular pretén que moltes imatges són antiquíssimes i que foren amagades a causa de la invasió sarraïna (4)”. Precisament, la tradició ha forjat belles i fantasioses llegendes que esmenten com van ser trobades, miraculosament, i com van arribar a ser icones del context social. Joan Prat i Carós (5), que ha estudiat minuciosament tot allò relacionat amb aquest exemple de religiositat popular, ha trobat elements compartits en diverses llegendes. A grans trets, es pot dir que impliquen a un ésser humà, de nivell social més aviat baix -generalment sol ser un pastor- que rep la indicació d’un animal, habitualment un bou, toro o brau, d’on trobarà la imatge. Diu Joan Prat, que “d’aquesta manera –dos éssers –el pastor i el toro- un humà i l’altre animal, però que ocupen dins els seus respectius mons un paper semblant –un situació fronterera entre la natura i la cultura, o si es prefereix entre la salvatgeria i la domesticitat-, passen a ser peces d’un paradigma ecològic i simbòlic concret que s’arrodoneix amb la verificació dels indrets on, segons la tradició, han tingut lloc les hierofanies (6)”. [Podeu veure el significat del mot “hierofania” que en dóna la viquipèdia.
Aquestes llegendes, amb notables singularitats segons la imatge a la qual van dedicades, estan adornades amb gran quantitat de fets imaginats que cerquen connectar-la amb la divinitat i els poders celestials en forma de miracles.
Les imatges marianes estan ubicades en un santuari. El mateix Joan Prat indica aquesta importància del continent –el santuari- amb la següent afirmació: “una de les impressions més constants que es té en visitar els santuaris és que tots ells –o gairebé tots- estan situats i construïts als llocs més privilegiats que la naturalesa de les rodalies ofereix (7)”. Aquest autor també recull les conclusions d’estudis realitzats, a l’àmbits dels santuaris hispànics, per William A. Christian, St. Gale i J. Wylie, en les quals es distingien diferents categories de santuaris: “la primera –diu- inclou els santuaris localitzats a la franja plujosa, verda i muntanyosa del nord de la Península Ibèrica; dins d’aquesta caldria distingir-ne tres variants: a) els santuaris situats dalt d’un cim; b) els santuaris construïts al bell mig d’una vall muntanyenca, o sia en el circ, normalment isolat i rodejat de muntanyes alteroses, i c) els santuaris construïts en colls o passos de muntanya (8)”. Des del punt de vista històric, Prat també en fa una classificació (9) després d’haver estudiat els aspectes concrets dels diferents santuaris catalans: santuaris fundats entre el segle XI i el segle XIII, nascuts prop de monestirs o castells feudals; santuaris fundats entre el segle XIV i el segle XVI, lligats a les cases pairals o els situats en colls de muntanya, encreuaments de camins i llocs de trànsit; i santuaris fundats entre el segle XVII i el segle XIX, sorgits especialment a partir d’inicatives personals.


I al voltant d’aquests llocs, edificats al voltant de les imatges marianes, s’han desenvolupat, històricament i encara ara, una gran diversitat de manifestacions socials i festives com romiatges, aplecs i altres formes d’expressió col•lectiva.
En els propers mesos s’intentarà tractar, individualment, l’esperit d’alguns santuaris catalans.


1 Soler, Joan. “Mare de Déu. Marededéus Trobades”. Dins: Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona : Barcanova, 1998, p. 426 - 427
2 Pladevall, Antoni. “marededéu” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 381
3 Barral, Xavier “Les marededéus” Dins: Art de Catalunya= Ars Cataloniae, vol. 6 (Escultura antita i medieval). Barcelona: L'Isard, 1997, p. 188 – 189
4 Soler, Íbid, p. 427
5 Prat, Joan. “Los santuarios marianos en Cataluña: una aproximación desde la etnografia”. Dins: AAVV: La religiosidad popular; vol. 3 (Hermandades, romerías y santuarios) Barcelona: Anthropos : Sevilla: Fundación Machado, 1989, p. 211 - 252
6 Prat, Joan. “Els indrets de la troballa i els “desigs” de la Mare de Déu” en el capítol “Mitologia bíblica i cristiana”. Dins Tradicionari: enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya (vol. 8. L’universa màgic. Mites i creences). Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 170
7 Prat, Joan. “Situació i enclavament:alguns aspectos geogràfics i històrics” en el capítol “Mitologia bíblica i cristiana”. Dins Tradicionari: enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya (vol. 8. L’universa màgic. Mites i creences). Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 166
8 Íbid
9 Íbib. (Vegeu pàgs. 166 i següents)

1 de set. 2008

Sant Feliu Sasserra va recordar el seu fill Sant

Sant Feliu Sasserra (Lluçanès) va celebrar, com cada any, la festa del seu fill Sant.
Sant Pere Almató va néixer a Sant Feliu Sasserra el primer de novembre de 1830. Molt aviat va sentir la vocació religiosa i es va fer dominicà de l’orde dels predicadors, per consell de qui també va arribar a ser Sant, Antoni Maria Claret. Va anar a les Filipines i, després, a Vietnam fent tasques de missioner.
Llorens Galmés, en el seu llibre “Pere Almató i Ribera, O.P.: màrtir en el Vietnam: 1830-1861” (1), n’explica detingudament la biografia i els fets de la seva mort com a màrtir. A grans trets, en el darrer episodi, s’explica que la situació política del Vietnam, per aquelles dates, no era gens pacífica. A finals d’octubre de 1861, a Haidu’o’g, Tonquín (regió septentrional del Vietnam), Pere Almató i altres dos missioners van ser fets presoners. El primer de novembre, data en què Almató feia 31 anys, van ser conduïts a la mort per decapitació.
Les despulles dels tres missioners van ser enterrades prop del lloc. Galmés explica com “una pietosa cristiana anomenada Chop, va marcar amb carbó el lloc de la sepultura, cosa que va permetre després localitzar-los fàcilment (2)”. Els cossos, així com els caps, van ser recuperats i mantinguts en lloc secret després de diverses accions arriscades de part d’altres cristians de la zona.
El 1885, en època de major tranquil•litat política, les restes d’Almató van ser identificades i col•locades en una arqueta. Després de passar per Manila, van ser conduïdes en vaixell a Barcelona i, posteriorment en tren, a Vic. Era l’any 1888.
A la ciutat osonenca, les relíquies van ser rebudes amb tots els honors. Sobre el relleu de l’esdeveniment, només cal esmentar que el gran poeta mossèn Jacint Verdaguer va dedicar-li una poesia de benvinguda. La primera estrofa diu el següent:

“Ciutat de Vic, obre les amples portes
a l’Hèroe qui t’arriba d’Orient,
de més magnànims a tes verdes hortes
no n’ha vist arribar Tagamanent (3)”


Els fets que van embolcallar la vida de Pere Almató, especialment el seu martiri, van comportar que fos beatificat pel papa Pius X, el 1906, i canonitzat per Joan Pau II, el 1988.
Una gran part de les relíquies, que havien estat dipositades a l’església de les religioses Dominiques de l’Anunciata de Vic, van perdre’s a l’inici de la Guerra Civil espanyola. Una petita part, que restava a Sant Feliu Sasserra, es va salvar i actualment es gaurden en dos reliquiaris. Cada any, el darrer diumenge d’agost, se celebra una festa en commemoració seva, tot i que la data que li és reservada al calendari és la del 3 de novembre.
Mentre es canten els goigs (4), que van ser escrits amb motiu de la seva beatificació, es fa la devoció a un dels reliquiaris.



Després de la missa, la plaça és escenari de la dansa tradicional anomenada “Treure ball”.
D’aquesta dansa, l’espai web municipal de l’ Ajuntament de Sant Feliu Sasserra, explica el següent:
”La nostra dansa (el Treure Ball) és antiquíssima, perquè si comptem els compassos trobem que té els mateixos que una sardana curta; la nostra dansa tota sencera té trenta-dos compassos, però com que la repetim quatre vegades ens dón el mateix tiratge que una sardana curta: cent vint-i-vuit.
Pel que fa al dansar-la és senzillíssim: tenim trenta-dos passos de passeig i trenta-dos punts de saltat, amb la particularitat que en el compàs setze el ballador, passa el ram per sobre el cap de la donzella i això és tot. Pel que fa a la música hi trobem dues classes de melodia, és a dir, dues tirades totes de setze compassos i cada vuit la melodia va repetint”.

El folklorista Joan Amades fa una anotació, en el seu Costumari català, en referència a aquest ball. Tot i que li canvi el nom no hi ha dubte d’allò que descriu. A la data del 14 de setembre diu:
“Avui feia festa el poble de Sant Feliu Sasserra. Foren típiques les ballades, en les quals era dansat el “trencaball”, que es distingia perquè els ballaires lluïen una verga tota guarnida de flors i de cintes que penjaven i voleiaven en giravoltar. Elles duien caputxa o el tradicional mocador al cap. La presència d’aquesta verga enflocada pot recordar una cerimònia agrària (5)”.
Podeu veure les primers compassos d’aquest ball en el següent enregistrament videogràfic:



1 Galmés, Llorenç. Pere Almató i Ribera, O.P.: màrtir en el Vietnam: 1830-1861. Barcelona: Claret, 1988
2 Íbid. p. 89
3 Verdaguer, Jacint. Jacint Verdaguer i las Plana de Vic. Antologia. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1997, p. 161
4 “Goigs en llahor del B. Pere Almató. Mártyr de Tonkin del Orde de Predicadors”. Vic : impremta de la Viuda de R. Anglada, 1906
5 Amades, Joan. Costumari català; el curs de l’any, (vol. 5). Barcelona : Salvat, 1984, p. 101