30 d’ag. 2008

El carrer de la Passió de Manlleu fa festa dedicada a sant Roc

La festivitat de sant Roc s’escau el 16 d’agost però els veïns del carrer de la Passió de Manlleu –que tenen aquest Sant en una capelleta- no la celebren aquest dia; com que la data s'escau en plena Festa Major del municipi, des de fa vint-i-tres anys que passen els dies de gatzara al darrer cap de setmana de mes.
A darrera hora de la tarda del divendres 29 d’agost ja es va engalanar el carrer i al punt de les 9 del vespre es va iniciar el res del rosari davant de la fornícula. Acabada aquesta oració, com sol ser habitual, un veí o veïna, com en aquest cas, va fer lectura del pregó inaugural. Carolina Gimbert i Suriñach recentment doctorada en química, va fer un repàs dels esdeveniments més importants ocorreguts al món en aquest darrers mesos. Van ser tractades les Olimpíades de Pequín, l’Expo de Saragossa sobre l’aigua, la sequera de l’hivern i les pluges de primavera així com les eleccions generals del març i les negociacions sobre el finançament de la Generalitat. Seguidament, i ressituant el seu discurs, va fer menció del bon veïnatge que es viu al carrer de la Passió, de les diferents activitats que s’organitzen durant l’any i de les quals aquestes festes en honor a Sant Roc en són el millor exponent.
Podeu veure uns fragments d’aquest pregó en el següent enregistrament videogràfic:



Després del pregó, els més menuts també van participar d’aquest repàs als fets més destacables del context internacional d’aquests dies passats, amb una desfilada olímpica i una ballada del l’eurovisiva cançó del Chiki Chiki. Posteriorment, tothom es va posar a la feina i es van parar les taules per al sopar popular.
La festa continuava tot el cap de setmana amb més àpats veïnals, ball i jocs de cucanya per a la mainada.
Podeu veure informació del programa d’activitats, el cartell de les festes d'enguany i una selecció de fotografies d’Adrià Costa al diari digital Osona.com.

I si voleu saber sobre la capelleta de Sant Roc del carrer de la Passió i informació sobre les festes d’anys anteriors cliqueu aquest enllaç cap al bloc Capelletes de carrer de Manlleu.

28 d’ag. 2008

Les relíquies de sants i les corrandes sobre la rivalitat entre poblacions

La possessió de relíquies de sants va esdevenir tant important, en els segles de l’edat mitjana, que es van cometre molts actes il·lícits per apropiar-se’n. Algunes d’aquestes accions, ben lluny del manament que limita la temptació d’assignar-se allò que és d’altre, van suposar enceses rivalitats entre poblacions. Dos exemples d’aquestes tensions són l’animositat entre Sant Fruitós de Bages i Manresa, al Bages, i entre Peramea i Peracalç, nuclis de Gerri de la Sal al Pallars Sobirà.
La història que va generar la rivalitat entre els dos municipis bagencs arrenca quan es va acabar l’edifici de la seu de Manresa, el 1372. Aleshores es va considerar necessari que la nova construcció religiosa havia d’acollir, com era habitual, algunes relíquies sagrades d‘algun sant o santa de renom. El Dr. Josep M. Gasol (1) explica que “tenint notícia que al veí poble de Sant Fruitós de Bages eren tingudes amb poca reverència les restes de diversos màrtirs –entre els quals, el titular de la parròquia- acordaren demanar que aquestes relíquies fossin traslladades a la Seu”. Una comissions de prohoms manresans va acudir al legat pontifici a les terres de la Corona d’Aragó amb la petició i aquest els va concedir els seus desitjos i els va lliurar una carta per al bisbe de la diòcesi. Sant Fruitós depenia, en aquelles dates, del monestir de Sant Benet i els monjos es van oposar a lliurar les relíquies. “No obstant l’amenaça de penes canòniques als santfuitosencs o altres que s’hi oposessin –continua el Dr. Gasol-, el delegat episcopal va veure’s obligat a forçar les portes de l’església de Sant Fruitós”. A dins, i amb l’objectiu de fer inventari de les restes santes que hi havia, es va localitzar les cendres de Sant Fruitós i altre restes de Sant Maurici Santa Agnès. Amb una imponent processó es van dur, el 30 d’agost, al nou temple manresà.
Com a conseqüència d’aquest fet, i això demostra la importància de les relíquies en l’ambient social de l’edat mitjana, la Festa major de Manresa es va deixar de celebrar el dia de l’Assumpció i va passar a fer-se en commemoració de l’arribada de les restes, que van ser anomenats Cossos Sants i dipositats a la cripta on són venerats des d’aleshores.
D’aquest fet, però, va sorgir certa rivalitat entre els municipis del Bages que va prendre forma en una corranda que recorden els més vells. Els de Sant Fruitós solien cantar:

“Manresans, lladres, pillos i gormands,
que heu robat els Cossos Sants;
Santa Agnès, San Fruitós,
Sant Maurici gloriós"

I, com a resposta, els de Manresa contestaven:

"Foraster, potiners que els teníeu guardats en galliners..."

Més rocambolesca és la història que envolta els Sants Màrtirs i les poblacions de Peramea i Peracalç. Els Sants Màrtirs són suposades restes de diversos infants morts per Herodes el Gran que hauria provocat l’assassinat dels Sants Innocents; haurien anat a parar a Peramea des de Terra Santa portats en la tornada d’alguna de les croades.
Una versió dels fets, recollida per Joan Soler i Amigó a la seva Enciclopèdia de la Fantasia Catalana (2), que han provocat la rivalitat entre els dos nuclis diu el següent: els Sants Màrtirs eren propietat de Peracalç i els seus habitants se’ls van vendre als de Peramea per un porró de vinagre quan, en un àpat popular, es van adonar que no podien amanir l’enciam. Del fet en va sortir aquesta corrada:

“Màrtirs Sants de Peramea,
Cossos Sants de Peracalç,
per un porró de vinagre
vos vau vendre els Màrtirs Sants”


Una segona versió (3) de la corranda, amb una mica més de mala fe, converteix el porró de vinagre en un porró de vi negre i explica el fet d’aquest manera:

“’Granuges’ de Peramea,
borratxos de Peracalç,
que per un porró de vi negre
us vau vendre els Màrtirs Sants”

Aquests són dos exemples que han impregnat l’imaginari popular dels llocs on se situen. En qualsevol cas són testimonis de l’interès i importància, en altre temps, de les relíquies de sants.


[Imatge superior extreta dels “Goigs en lloança dels ‘Cossos Sants’ dels Màrtirs Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès, patrons de la ciutat de Manresa. Manresa : Gràfiques Bausili, 1962”]



Reproducció dels Goigs dels gloriosos Cossos Sants dels Màrtirs sant Maurici, sant Fruitós i santa Agnès, patrons de la ciutat de Manresa amb lletra de Josep Portabella i música de Miquel Augé per gentilesa de Zerosetze i el bloc Bibliogoigs.




1 Gasol, Josep M. La Seu de Manresa: monografia històrica i guia descriptiva. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, 1978, p. 225 - 226
2 “Relíquia” Dins: Soler, J. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 634
3 Pàmies, Víctor [en línia] Refranyer temàtic [Consulta: 24 d’agost de 2008] Disponible a:
http://refranyer-tematic.blogspot.com/2008/02/vi.html. Refrany núm. 595 dels refranys dedicats al vi

25 d’ag. 2008

Tocs de clàxon a la marededéu del Boncamí a Sant Esteve de Granollers (Gurb)

Arran de la carretera de Vic a Manlleu (B-522), just a peus del turó de Sant Esteve de Granollers (municipi de Gurb), molts dels conductors dels cotxes que hi passen solen fer tocar el clàxon del seu vehicle. Aquest costum no es deu a cap obligació de la normativa de trànsit sinó que és el gest de devoció cap a la marededéu que reposa al seu pedró il·luminat.
El Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Sureda i Francesc de B. Moll presenta diverses definicions per a la paraula “pedró” (1). Entre aquestes hi ha la que la defineix com a “pedra posada en terra per sostenir un altar” i la que ho fa dient que és una “columna o pilar solt, especialment amb una inscripció recordatòria d’algun fet memorable”. Ramon I. Canyelles, en estudiar els petits monuments religiosos al municipi d’Artesa de Segre (2) esmenta que en aquella comarca se solen denominar “oratoris”, terme que el mateix considera poc escaient però que, en algun cas, pot compartir una part de la funcionalitat; així, un pedró té una finalitat estrictament indicativa i commemorativa d¡un lloc i l’oratori és un lloc on exprés per fer oració a un sant, santa o advocació mariana: Així mateix, Canyelles diu que “l’origen d’aquests monuments el podem situar a la prehistòria, podria ser una evolució dels menhirs” i defineix la forma estructural bàsica que no difereix gaire de l’exemple de Sant Esteve de Granollers.












El pedró va ser construït per encàrrec del rector de la parròquia, Mn. Joan Rovira (rector de Sant Esteve des de 1960 a 1981) al voltant de l’any 1970. En una capelleta amb teulada a dos vessants, i protegida per un vidre, hi ha una imatge de la Mare de Déu que, el mateix mossèn Rovira, va batejar com la Mare de Déu del Boncamí.
Des de la seva col·locació, i fora d’una ocasió que un gambirots li van fer algunes destrosses, ha esdevingut un referent per a tots els que circulen per la carretera. Des de fa algun anys se n’ocupen un grup de veïns que també vetllen pel manteniment dels altres serveis i de les bones condicions dels edificis parroquials.
La capelleta té llum tot el dia, subministrat des de la mateixa parròquia; d’aquesta manera, sobretot de nit, esdevé una referència visual destacable. Generalment sol tenir algun o més rams que guarneixen la capella i el pilar que la sustenta, aportats anònimament per algun devot o alguna devota.
Sembla que el costum de tocar el clàxon del cotxe és més propi dels conductors manlleuencs que, fins i tot, els habitants del terme parroquial. N’hi ha que, al passar pel costat del pedró, fan només un toc; d’altres en fan un per cada ocupant del cotxe i n’hi ha, però, que n’afegeixen un pel mateix vehicle. Aquesta tradició, que pot sorprendre a d’altres conductors que la ignoren, és una mena de salutació a la Mare de Déu o un prec per tal que els procuri bon viatge. Com que aquesta carretera és una de les més transitades de la comarca d’Osona és molt freqüent escoltar tocs de clàxon per les proximitats de la Mare de Déu del Boncamí.

1 “Pedró”. Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear (Vol. 8) Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 372
2 Canyelles, Ramon I. “Petits monuments religiosos al municipi d’Artesa de Segre”. Dins: Religiositat en l’arquitectura popular. Lleida : Pagès editors, 2005 [textos del 5è curset d’estiu d’arquitectura popular], p .127 - 149

21 d’ag. 2008

Consultable l’estudi sencer de les capelletes de carrer de Manlleu

L’enllaç http://capelletesdecarrer.blogspot.com/ us portarà cap a l’estudi sencer sobre les capelletes de carrer de Manlleu.
Realitzat a partir de l’estudi Elements de la religió popular en context urbà fora dels edificis eclesiàstics. Les capelletes de carrer o fornícules a Manlleu (Osona) becat l’any 2005 per l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana - Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya és una visió panoràmica i, alhora, detallada de les diverses capelletes i altres elements artístics de simbologia religiosa que es troben als carrers manlleuencs. Els textos sobre cadascuna de les capelletes, la majoria en format de fornícula, estan complementats amb una selecció fotogràfica i audiovisual sobre la història i manifestacions populars que hi estan relacionades.

14 d’ag. 2008

Sant Hipòlit de Voltregà va honorar el seu patró

El passat dia 13 d’agost, la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà va honorar el seu patró. És curiós constatar que actualment, en aquesta població, no coincideix el dia de la festivitat del Sant al qual està dedicada la parròquia i la Festa major del municipi.
L'acte central de la celebració va tractar d’una missa concelebrada per diversos capellans al capdavant dels quals es trobava el rector parroquial. Amb l'assistència d'un bon nombre de fidels santipolitencs, aquesta manifestació religiosa, estrictament litúrgica, va recordar la dedicatòria del temple al Sant màrtir romà. Si bé l’any passat es va aprofitar l’ocasió per beneir la imatge que des de ja fa un temps presideix la façana del temple parroquial, en aquesta ocasió es va batejar un nou cancell d’accés al mateix edifici.
Segons la tradició, sant Hipòlit va ser el soldat romà que va vigilar sant Llorenç just abans del seu martiri; va ser convertit per l’admiració que li va causar la força del martiritzat davant el patiment. El va enterrar i això li va provocar, al seu torn, que també fos martiritzat. Iacopo da Varazze explica que va ser lligat a un parell de cavalls salvatges que el van arrossegar fins a morir (1). Això passava l’any 256 o el 258. Hi ha constància, però, d’un altre sant Hipòlit que hauria viscut entre els anys 170 i 236. Es tracta d’un prevere romà que es va dedicar a l’escriptura i que, separat per voluntat pròpia de l’església romana, va exiliar-se a Sardenya on va patir martiri (2). Segons la iconografia i la llegenda que ha donat peu als goigs, el sant Hipòlit al qual es fa devoció a la població osonenca és el primer.
Al final de la missa, a Sant Hipòlit de Voltregà fan el gest de devoció a les relíquies del Sant que, des de temps incert, guarda la parròquia. No se sap, tampoc, com van anar-hi a parar les restes atribuïdes al patró i que es guarden en una urna i en dos reliquiaris en forma d’ostensori. Precisament, Loius Réau esmenta que les relíquies de sant Hipòlit es trobaven a Roma fins que, el 764, el papa Pau I les va donar a l’abat sant Fulrat que les va dur a un monestir alsacià. Més tard, la major part, segons el mateix autor, van anar a parar a Saint-Denis de París (3).
Mentre es realitza el gest propi d’aquest moment, la besada als dos reliquiaris en forma d’ostensori, el cor canta els goigs –recuperats fa pocs anys- que a la seva entrada diuen:

“Cavaller molt gloriós,
nostre patró i advocat:
Hipòlit, de Voltregà,
a Jesús pregueu per nosaltres”.

I en la seva setena estrofa s'esmenta la vinculació de la parròquia amb el seu patró:

“Després dels segles, eixa vila,
us venera amb devoció
puix tenint-vos per patró,
us preguem, en l’esperança,
perquè així ens guieu vós
amb l’exemple cristià”.

1 Varazze, Iacopo da. La leyenda dorada (vol. 1). Madrid : Alianza Editorial, p. 474
2 “Hipòlit”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 12, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 421
3 Réau, Louis, Iconografia del arte cristiano (vol. 7). Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 83

12 d’ag. 2008

Una tradició festamajonera manlleuenca desapareguda: els "llevants de taula”

La Festa major de Manlleu, com la d’altres poblacions, va tenir un caràcter estrictament religiós fins fa poc més d’un segle. La majoria d’activitats representaven l’expressió de la fe i la devoció, dirigida de forma especial a l’Assumpció de la Mare de Déu, més que el sentit d’esbarjo que tenen ara. La parròquia s’ajudava del personal laic que formava part de l’anomenada administració de la Mare de Déu de Cap d’Altar”. Els pabordes i pabordesses que n’eren membres es dedicaven, preferentment, a la recollida d’almoines i aportacions voluntàries dels fidels que assistien als oficis religiosos i altres cerimònies assenyalades.
Un costum consolidat va ser aquell que es va anomenar llevants de taula que se celebrava cada any el 15 d’agost. A Manlleu va esdevenir una activitat de certa plasticitat i, fins i tot, es va convertir en símbol del programa festiu festamajoner.
Mossèn Joan Puntí Collell(1), que l’hauria vist des d’infant, en fa una bonica descripció: “Quan la gent vilatana, acompanyant els forasters, eixia ben mudada de l’ofici solemne de la Parroquial i amb calma vagarosa anava fent via a casa llur, ja l’esperava el dinar suculent de la Festa Major”. Aquest esdeveniment familiar, diu el mossèn, tenia un episodi especial: “Poc ça poc llà, cap a mig àpat, la festiva rodona era sobtadament somoguda per les harmonies de primer llunyanes i cada volta més properes d’una música de carrer”. Els petits embogien d’alegria i els grans abandonaven la seva cadira arran de taula i “tota la gent del carrer era en balcons i finestres i els portals de les cases s’omplien de curiosos”. Aleshores esdevenia el veritable motiu de la festa: “Pomposa i acalorada, la pavordessa, acompanyada de músics i pavordes, somreia a tothom a banda i banda de les cases i allargava gentilment la seva mà mostrant a uns i altres la safata platejada de l’Assumpta, bo i demanant una gràcia de caritat per l’esplendor del culte a la mare de Déu morta i pujada al cel, Patrona de la vila”. La dolcesa del moment, amb la panxa plena i la conversa fluïda, devien anul·lar tot intent de gasiveria. Així “sonaven en la safata d’argent les almoines quantioses i dringaven, botent per l’empedrat, les monedes que en pluja fantàstica queien de finestres i balcons”. I acabava el relat dient que “xics i grans tornaven a la taula familiar mentre al carrer s’anava fent perdedor el so de la música que ja era a somoure el veïnat d’altre carrer”.
L’origen dels Llevants de taula cal cercar-lo a la primera meitat del segle XIX, potser abans. En el llibre de comptes de l’organització “Nostra Senyora de Cap d’Altar” s’indica que en la Festa major de 1855 s’havien recollit 24 lliures, 7 sous i 6 diners (2).
La seva desaparició es va donar a finals de la segona dècada del segle XX. El programa de 1914 els preveia a la 1 del migdia amb acompanyament de “gegants i nanos” i a favor de la beneficència local, així com el 1915. El de 1916 assenyala el seu caràcter benèfic i el fet que el protagonitzaran “distingides senyoretes”. En el programa de 1921, l’immediatament posterior que s’ha pogut consultar, ja no s’esmenten.
Precisament, el 1920, quan devia fer poc que no es realitzaven, la poetessa Anna Senyé Ramisa va confeccionar un poema anomenat, concretament, “Llevants de Taula” (3). Entre els versos que enfila hi relata com arriben les pabordesses a una casa del carrer del Pont en el moment de la sobretaula de l’àpat de Festa major. En destaquen aquests:
“Prou molts les recorden en temps no llunyà
‘questes pabordesses de la nostra Assumpta,
amb blanca caputxa, safata a la mà,
corbata amb sarrell o ribet de punta
i airós devantal de ric tafetà”

D’aquesta pèrdua se’n lamentaven alguns manlleuencs el 1931. Mossèn Puntí exercia de portaveu d’aquest grup que vetllava per la recuperació de les antigues activitats festives de caràcter religiós. En uns articles publicats al periòdic local Manlleu donava pistes de les dues causes principals per les quals els llevants de taula es van deixar de celebrar. Per una banda hi havia el cansament dels pabordes i pabordesses que no tenien un període concret d’exercici ni degudament previst el seu relleu. Per altra banda, en destacava la despesa que suposava l’acompanyament musical (4).
La Festa major, però, mai més va tornar a comptar amb aquest tipus de manifestació; és curiós que, tot i la seva funció estrictament recaptatòria, s’hagués distingit per ser una de les tradicions més lluïdes i posteriorment recordades

(Imatge de les pabordesses de la Festa major de Manlleu, 1914. Autor desconegut. Arxiu de la Biblioteca Municipal de Manlleu)

Article publicat a la revista El Ter, num. 137, agost de 2007, p. 67. Manlleu : Manlleu Mitjans de Comunicació SLU

1 Joan Puntí i Collell (1886 – 1962) va ser un reconegut poeta que, fins i tot, el 1918 va guanyar la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona. Va escriure l’article “Els llevants de taula”. Dins: Manlleu, núm. 60, de l’11 d’abril de 1931, p. 7 i 8
2 “Las colectas antiguas II” dins: Hoja dominical, Parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 1039, 18 de juny de 1950
3 Senyé, Anna. “Llevants de Taula” Dins: Remolinada, versos. Barcelona : Poliglota, 1922, p. 33 – 37
4 Puntí i Collell, Joan. “Els llevants de taula”. Dins: Manlleu, núm. 60, de l’11 d’abril de 1931, p. 7 i 8

7 d’ag. 2008

Les ‘llàgrimes de sant Llorenç’ estan a punt de caure

Cada any, coincidint amb el 10 d’agost –festivitat dedicada a sant Llorenç-, hi ha un fenomen astronòmic de gran bellesa i que es pot veure a simple vista. Es tracta d’una pluja de meteors que la tradició associa amb les llàgrimes que devia plorar en patir el seu martiri.
Segons sembla, Llorenç és un personatge històric el qual va néixer a Hispània; la llegenda assenyala Osca com a lloc més precís. Va ser diaca del papa Sixt II i va morir martiritzat, l’any 258, a Roma per ordre de l’emperador Valerià.
Explica Iacopo da Varazze, a la seva obra ‘Llegenda Àuria’, que el martiri va consistir, en la seva part més cruenta, en lligar-lo a una gralla i posar-la damunt del foc. Quan feia una estona que s’estava rostint va avisar a l’emperador dient-li:
-Escolta, pobre home: d’aquesta banda ja estic rostit; pots dir als teus soldats que em donin la volta; apropa’t, talla un bocí del a meva carn i menja-te’l, que ja està a punt per fer-ho (1)”.
Amb motiu d’aquest relat la imatge del Sant sempre sol anar acompanyada d’unes gran graelles i, com esmenta Joan Soler i Amigó, se’l té per advocat del foc i patró dels oficis que treballen amb foc i, afirma, que “posar una estampa de Sant Llorenç darrere la porta dels forns salva d’incendi (2)”.
Llorenç va morir passat per la graella i la tradició diu que, aquella nit, el cel es va omplir d’estels que queien com llàgrimes recordant les mateixes llàgrimes que va deixar anar el Sant o, aneu a saber, si a les guspires del foc que el rostia. El fet evident és que, cada any, les nits properes a la festa dedicada a sant Llorenç, el 10 d’agost, hi ha una de les pluges d’estels més destacades del calendari.
Aquest esdeveniment té una explicació ben científica. Es d’un fenomen astronòmic que s’anomenen els Persèids pel fet que semblen sortir de la constel•lació de Perseu. La Viquipèdia ens explica que són una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmic que el cometa 109P/Swift-Tuttle deixa al seu pas (3). El cometa 109P/Swift-Tuttle, segons explica Mònica López, “va deixant un rastre de partícules de pols que tenen mides entre el cap d’una agulla i una bala de les de jugar. Quan un gra de pols entra en contacte amb l’atmosfera del nostre planeta es crema i arriba a un temperatura de més de 1600oC. Aquesta calor tan intensa vaporitza literalment la partícula i només en queda una traça incandescent al cel (4)”.
Tot i que es dóna des de mitjan juliol, actualment, el moment de màxima activitat és la nit del 12 al 13 d’agost; a l’edat mitjana, sembla, s’esqueia la nit del 10 just per la diada del Sant.
És un autèntic espectacle de la natura que, degut a l’època, es pot gaudir sense gaire incomoditats. A la nit, cal allunyar-se de les zones poblades i esperar uns minuts per acostumar els ulls a la foscor. A més, segons Joan Soler, "és una nit propícia a l’acompliment de desigs (5)".

1 Iacopo da Varazze. La leyenda dorada (vol. 1). Madrid : Alianza Editorial, p. 467
2 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona : Barcanova, p. 686
1 “Perseides” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Perseides[Consulta: 3 d’agost de 2008]
4 López, Mònica. Si no plou, plourà. Barcelona : Columna, 2007, p. 116
5 Soler, íbid, p. 687

2 d’ag. 2008

La Mare de Déu dels Àngels i el carrer del Pont de Manlleu

La part baixa del carrer del Pont de Manlleu, des del carrer de Sant Jordi fins al mateix pont de can Molas, celebra des de fa molts anys, la diada de la Mare de Déu dels Àngels com a festa de veïnat.
La imatge d’aquesta advocació mariana ocupa una fornícula d’una de les cases del carrer. Segons sembla, tal com recullen uns goigs de redacció força recent, va ser col·locada en un moment imprecís del segle XIX com a prec davant d’una epidèmia de còlera o verola. Primerament va estar situar enfront del carrer Horta de Font en una casa que, posteriorment, va ser enderrocada. La nova construcció de la façana va ser especialment pensada per ser presidida per la imatge. Domènec Torrent i Garriga, en el seu llibre Manlleu, croquis para su historia, la vincula amb la Mare de Déu Assumpta pel fet que, iconogràficament, són pràcticament idèntiques.
Els mateixos veïns van salvar-la de la destrucció decretada per les autoritats locals, el novembre de 1936, amagant-la a l’interior de la casa. Va ser retornada a la fornícula el 14 de maig de 1939 amb benedicció a l’església parroquial de Santa Maria, sardanes i jocs infantils.
El carrer ja feia festa a finals del segle XIX, segons el mateix Domènec Torrent, però diu que la celebraven per l’Assumpció. Ja fa molt que la fan al voltant del 2 d’agost per no coincidir amb la Festa major del municipi. Ja es llegia el rosari abans de la Guerra Civil; en la postguerra, va ser un dels primers llocs de Manlleu a ballar-se sardanes. A la dècada de 1970 va anar perdent intensitat però es va reprendre l’any 1980. Hi ha diversos dies d’activitat: sopar popular, xocolatada; es resa el rosari i es canten uns goigs dedicats a la Mare de Déu dels Àngels del carrer del Pont de Manlleu, estrenats el 1982, amb lletra de Francesc d’A. Pujol i Escalé i música del mestre Rafael Ramírez i Iborra.

Vegeu i escolteu el cant dels goigs. 2 d’agost de 2005