29 de jul. 2008

Primer d’agost: diada del ‘menystingut’ sant Feliu

Girona ofereix devoció a dos Sants que considera propis. Per una banda hi ha el patró sant Narcís, al qual dediquen la Festa major, i per altra banda hi ha sant Feliu. Aquesta dualitat, tal com ja es va apuntar anteriorment en esmentar els “sants inventats”, ha afavorit la devoció al primer, del qual no se’n saben dades històriques que el vinculin amb Girona, en detriment del segon que és, autènticament, un màrtir gironí.
Els relats amb certa qualitat històrica (1) i d’altres que tenen menys pedigrí (2), de certa autenticitat, esmenten que Feliu, se suposat origen africà, va predicar a Girona a principi del segle IV on se suposa que va morir martiritzat durant la persecució promoguda per l’emperador Dioclecià, el 303. D’entre els martiris que se li atribueixen hi ha el de ser llançat al mar des de la punta de Guíxols, a Sant Feliu de Guíxols, amb una roda de molí lligat al coll, element al qual se l’ha associat des de la seva iconografia hagiogràfica.
El poeta Prudenci va escriure, a finals del segle quart, en el seu Peristephanon o Llibre de les Corones, on esmenta que “la petita Girona, rica en membres sants, exhibirà la Glòria de Fèlix (3)”. D’aquesta manera, es dóna per certa una referència que, tot i ser distant en el temps, estaria vinculada amb una forta tradició oral que recordaria el martiri de Feliu. Precisament, aquesta frase de Prudenci sembla indicar que Feliu ja rebia devoció en el seu temps i, si així era, devia tenir el seu origen al temple que testimoniava el lloc on devia estar enterrat. Miquel Àngel Chamorro esmenta que “sembla ser que es pot afirmar, seguint la tradició, que existia un ‘martyrium’ a partir del segle IV, just després del martiri de Sant Feliu, a l’indret que ocupa l’església del sant màrtir i que esdevindria entre els segles V i VII un important centre de culte i de peregrinació (4)”. La zona propera a aquesta construcció hauria esdevingut un cementiri on s’enterrarien aquells cristians que voldrien tenir la seva darrera llar ad sanctos, ‘propera als sants’, que els afavoriria el seu traspàs cap a la resurrecció celestial.
Del culte i devoció a Feliu n’hi ha testimonis anteriors a la invasió sarraïna del primer quart del segle VIII. Narcís Amich (5) recull la referència, feta per l’historiador Julià de Toledo (~642 – 690) on esmenta la sublevació de Paulus contra el reu Vamba i on s’esmenta que el rei Recared (586 – 601) “havia regalat a finals del segle VI una corona votiva d’or al sepulcre del Sant”, corona que el rebel Paulus va prendre durant la seva revolta. De la difusió del culte a Feliu, a terres hispàniques i de la Gàl•lia, així com al nord d’Àfrica, en els temps visigòtics en parla detingudament Amich a l’obra citada.
La memòria a sant Feliu va traspassar els temps de la despoblació de les terres centrals catalanes que va seguir a la invasió sarraïna. Precisament Feliu, amb d’altres Sants autòctons, com Fruitós, és una de les advocacions a les quals són dedicats els primers temples parroquials en terres catalanes dels quals hi ha dades escrites. Precisament un dels primers documents posteriors a la repoblació de les terres del comtat d’Osona, fins i tot anterior a la restauració del bisbat de Vic feta per Guifré el Pilós el 886, esmenta la venda de terres i cases, ocorreguda el 30 de gener de l’any 881, en territori del castell de Torelló “in locum ubi dicitur [ad] domum Felicis (6)”, o sigui, prop de l’església de Sant Feliu de Torelló.
De manera semblant, els escrits de l’alta edat mitjana catalana testimonien la importància que la figura de sant Feliu tenia a l’època. En document del 28 de setembre del 989, Requesens i El•lemar juren davant l’altar de Sant Pere de la seu de Vic que conté les relíquies de Sant Feliu (7). De manera semblant, la diada de Sant Feliu, el primer d’agost, havia adquirit cert relleu en el calendari anual. Així consta com a data establerta per a cancel•lar els deutes i l’empenyorament en diferents documents dels anys 1015, 1016, 1020 i 1024 (8).
De sant Narcís, suposat bisbe gironí que la llegenda situa a l’època de sant Feliu, no se’n tenen notícies fins passat l’any 1000. La intensa devoció que, en l’esfera dels ambients litúrgics, se li va oferir va arribar a ocultar la de l’autèntic màrtir. Fins i tot el cos de Narcís va prendre forma i va esdevenir incorrupte com a testimoni d’una vida que ben poc va tenir, almenys en terres catalanes, de real.
Per sort, a algunes poblacions catalanes com Torelló celebren la Festa major per sant Feliu i recorden aquest personatge tan nostrat.

[Imatge extreta dels “Goigs en honor del diaca i màrtir Sant Feliu El Africà, patró de la Capella de la Verneda, sufragania de la Parroquia de Osormort del Bisbat de Vic”]

1 “Feliu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 11, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 23
2 Vegeu: Pla Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona. Girona : Dalmau Carles, Pla, S.A, 1955, p. 29 - 35
3 Prudenci. Llibre de les Corones. Barcelona Fundació Bernat Metge 1984, p. 76
4 Chamorro Trenado, Miquel Àngel. La construcció de l'església de Sant Feliu de Girona al segle XIV. Els llibres d'obra. [en línia] Departament de Geografia, Història i Història de l’'Art. Universitat de Girona [consulta: 27 de juliol de 2008] Disponible a: http://www.tdx.cat/TESIS_UdG/AVAILABLE/TDX-0922104-141552//tmact.pdf, p. 229
5 Amich Raurich, Narcís. Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII) [en línia] Departament de Geografia, Història i Història de l’'Art. Universitat de Girona [consulta: 27 de juliol de 2008] Disponible a: http://www.tdx.cesca.es/TESIS_UdG/AVAILABLE/TDX-0415104-140324//tnar5de6.pdf, p. 369 – 370
6 Junyent, Eduard. Diplomatari de la catedral de Vic: segles IX i X (volum 1). Vic: Patronat d'Estudis Ausonencs, 1980-1996, p. 1 i 2 [doc. 2]
7 Ordeig, Ramon (coord.) Els Comtats d'Osona i Manresa. Catalunya carolíngia, volum 4 . Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1999, p. 1116 i 117 [doc. 1565]
8 Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI (fascicle 1). Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 2000, p. 102 i 103, 110, 114, 153 i 154, 176 i 176 [doc. 757, 767, 772, 819 i 841]

25 de jul. 2008

L’Hospital Sant Jaume de Manlleu celebra la festivitat del seu patró

El 25 de juliol, com cada any, l’Hospital de Sant Jaume de Manlleu va celebrar la diada dedicada al seu patró. Usuaris, residents, personal dels diferents serveis, col·laboradors i amics van festejar, amb un dinar de germanor, la festa de Sant Jaume.
No se sap amb exactitud la raó per la qual l’hospital manlleuenc és dedicat a Sant Jaume. Ja s’ha dit en anteriors articles que aquest és el copatró de Manlleu: des de finals del segle XVIII o principis del XIX té un carrer dedicat al barri de Baix Vila; així mateix, se li va edificar una ermita, a mitjan segle XIX, després d’un ‘vot de poble’ en superar una epidèmia de còlera; també se li va construir una capelleta, el 1884, al carrer que li estava dedicat. La devoció manlleuenca devia ser tanta que, a més, se li va dedicar el centre hospitalari.
La història de l’Hospital de Sant Jaume de Manlleu és, si més no, curiosa. La va glossar degudament Àlex Roca en un llibret (1) editat amb motiu de la inauguració de la darrera remodelació de les instal·lacions el 2006. En aquest estudi s’expliquen uns antecedents del centre que arrenquen de finals del segle XVIII. Diu Àlex Roca que “cal situar-nos a l’any 1787 quan el manlleuenc Carles de Regàs, sembla que per motius familiars, en el seu testament estableix una clausura que en cas d’extingir-se la seva descendència i la de la seva germana, el seu patrimoni havia de passar a l’Ajuntament de Manlleu i a la parròquia de Santa Maria per destinar-se a la fundació d’un hospital”. Quan es va donar el cas real d’acabar-se la descendència directa de Regàs, era el 1839, i els descendents no directes van interposar un plet per anul·lar els desitjos del seu avantpassat. No va ser fins al 1909 que es va resoldre el conflicte legal en favor de l’Ajuntament i Parròquia de Manlleu.
Curiosament, en el testament de Carles de Regàs hi constava el desig, diu Roca, “que se’n digués ‘Hospital de Sant Josep i de Sant Carles’” (2); tot i això, l’hospital que, finalment, es va inaugurar el 1913 va ser anomenat ‘de Sant Jaume’. Aquesta nova denominació va ser deguda al fet que es va assumir el mateix nom que duia el Patronat de l’Hospital Sant Jaume de Manlleu fundat el 21 de desembre de 1903. Es dóna el cas que el principal instigador d’aquest organisme era el Jaume Dachs i Sabatés, canonge degà de la catedral de Barcelona. Aquest, el 1881 ja havia organitzat un petit centre d’atenció de malalts al carrer de Sant Domènec que va perdurar fins a l’obertura del definitiu, i que encara perdura, als terrenys del Puig. És possible que hi hagués, en la iniciativa de Jaume Dachs, el desig d’honorar el seu propi patró i que designés aquest nom per al centre. Curiositat afegida, en aquest ball de patrons i de sants, és la que ens esmenta que en la façana de l’edifici d’aquell hospital que va existir de 1881 a 1913 hi havia una capelleta dedicada a Sant Domènec; això es deu al fet que els terrenys per on s’havia obert el carrer eren de l’orde dels dominics de Tremp els quals van obligar, en la cessió o venda, a posar-li el nom del seu fundador i a edificar-li una capella.
Sigui com sigui, des de fa poc menys d’un segle, Manlleu disposa d’un hospital dedicat a Sant Jaume i que, any rere any, es recorda de celebrar la festa del 25 de juliol.









1 Roca i Remolins, Alexandre. L'Hospital Sant Jaume de Manlleu: el patronat de l'Hospital Sant Jaume de Manlleu: una entitat centenària. Manlleu: Patronat Hospital Sant Jaume de Manlleu, DL 2006, p. 13 i 14
2 Íbid. P. 14

22 de jul. 2008

Una capelleta de Sant Jaume políticament incorrecta

Sant Jaume és el copatró de Manlleu. Comparteix el patronatge amb la Mare de Déu Assumpta que és la titular de la parròquia de Santa Maria. A la baixa edat mitjana es va edificar una ermita al nord del terme municipal que segles més tard va quedar totalment enrunada. El record d’aquesta construcció religiosa i, sobretot, del seu titular, va quedar gravat a la memòria dels manlleuencs.
L’any 1854 va ser un mal any. L’hivern va ser molt rigorós; l’estudiós de la història manlleuenca Domènec Torrent i Garriga no s’estava que qualificar-lo –el 1893- com a “tal vegada el més cru que ha sentit Manlleu en el present segle” i moment en el qual “el vi es gelava dins de les cases, i el pa, que es gelava també, era precís torrar-lo abans de menjar-lo” (1). Va continuar-lo un estiu en el qual una epidèmia de còlera va matar molts manlleuencs. Els vilatans, cercant ajuda divina davant tanta desgràcia es van emparar amb la figura de Sant Jaume. En vot de poble van prometre que, en cas de superar aquella mala anyada, construirien una nova ermita a l’apòstol. Va ser Aixa com, per voluntat popular i un cop superades les desgràcies, els manlleuencs van edificar –en un lloc diferent a la primera per`més propera al nucli urbà- l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà.
Des de finals del segle XVIII que existia, a la zona coneguda com a Baix Vila, un carrer dedicat a Sant Jaume. En la façana d’un dels seus edificis, el bienni de 1884 / 1885, quan el còlera va afectar de nou a la població, s’hi va construir una fornícula on es va posar una imatge del sant. Probablement, els vilatans de més edat recordaven que l’apòstol ja els havia ajudat a superar l’epidèmia de trenta anys abans, i van decidir posar-se, de nou, a les seves mans. És així com, des d’aleshores, que al carrer de Sant Jaume de Manlleu hi ha la capelleta dedicada a Sant Jaume en la qual es pot veure com aquest, damunt de cavall blanc i llança en ma, enforquilla un personatge ajagut als seus peus.
Iconogràficament, Sant Jaume té dues formes de representació típiques. La primera és la de pelegrí, en sintonia amb el camí que porta el seu nom i que des de tot Europa recau a Compostel•la; la segona és la que fa referència a la llegenda que esmenta la seva aparició damunt d’un cavall blanc per ajudar a l’exèrcit cristià de Ramir I de Lleó, l’any 844, contra els sarraïns que, un segle i quart abans, havien ocupat tota la Península Ibèrica adoptant el qualificatiu de “matamoros”. Doncs, vet aquí que la imatge representada a la capelleta del carrer de Sant Jaume de Manlleu conté una referència ben clara a aquest darrer aspecte del Sant.
Va ser, precisament, aquesta al•lusió al “matamoros” medieval la raó per la qual es van modificar fa uns anys els goigs que es cantaven als Sant Jaume de l’ermita de Vilamontà. Uns goigs que porten data de 1955 –que recollien la lletra d’uns de més antics-, no s’estaven de dir:

Quan Espanya fonc de moros
Veren-vos els Cristians,
Degollant els Africans
Amb espasa com a toros;
Anàvau amb gallardia
Sobre un cavall armat:
Puix que sempre sou estat,
nostre amparo, llum i guia;
Ajudau-nos cada dia,
Jaume benaventurat
(2)

No cal dir que aquest text podria haver grinyolat en alguna orella. Per aquesta raó, quan es va decidir reescriure els goigs l’any 2000, va ser eliminada qualsevol referència a “moros” i a “cristians” i es va transformar l’estrofa en una de més respectuosa i que, en qualsevol cas, mira cap al nord i no cap al sud:

Fe que fent de Vós memoria,
han guardat els espanyols
i els d’enllà, que a grans estols,
han vingut per vostra glòria.
De Sant Jaume, avui, la via
gent d’Europa encara atreu.
Puix que sempre sou estat,
nostre amparo, llum i guia;
Ajudau-nos cada dia,
Jaume benaventurat
(3)

És ben cert que la història té aquestes coses; que allò que és ben considerat en un moment, pot ferir susceptibilitats en un altre. Només cal recordar tot l’enrenou causat a Banyoles en plena eufòria olímpica de la Barcelona 92. El cas de Sant Jaume pot ser quelcom semblant i no deixa de ser paradigmàtic que passi en una ciutat on gairebé el 17% de la seva població són d’algun país del Magrib.



1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 151
2 Antics goigs en lloança de Sant Jaume Apòstol, venerat en la seva ermita de la Parròquia de Snta Mª de Manlleu. Manlleu, 1955
3 Badia Torras, Lluís. Goigs en Honor de Sant Jaume Apòstol, la imatge del qual es venera a la seva ermita de Manlleu. Manlleu, 2000

18 de jul. 2008

La fe en l’ajuda divina: els exvots i les presentalles

La visita a qualsevol de les ermites escampades per la geografia catalana sempre sol comptar amb una mirada, entre la sorpresa i certa repulsió, a la paret o habitació dels exvots. Aquest espai sol estar ocupat per una munió d’estatuetes de cera, generalment imitant parts físiques del cos humà, i d’altres objectes de diversa tipologia que han estat oferts per alguna persona en gest d’agraïment vers la Mare de Déu, la santa o el sant titulars d’aquell temple per un favor rebut.
Fina Parés (1), en tractar els exvots, diu que “la pràctica de lliurar un present a un personatge sagrat després d’haver rebut un ajut extraordinari és comuna a totes les èpoques, cultures i religions” i que “l’exposició d’aquests presents al costat del protector, de la seva imatge, representa un testimoni evident dels seus poders miraculosos”; així mateix constata que “és un costum que es manté, encara que no pas amb la intensitat de segles enrere ni amb les mateixes formes”. És així com en podem deixar constància actualment i contemplar-los.
La definició d’exvot, segons el Diccionari català-valencià-balear, esmenta la connotació agraïda apuntada més amunt: “Do ofert a una imatge religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge (2)”. I en consonància amb el gest, en alguna ocasió també s’ha utilitzat el mot “presentalla” que, en la mateixa obra, es defineix com: “Ofrena feta a una imatge religiosa en ompliment d’un vot o en acció de gràcies (3)”.
Aquest sentiment de gratitud és destacat per tots els estudiosos dels exvots, especialment Joan Amades, que examinava aquesta actitud d’altres de semblants: “L’exvot nostre, tal com avui el coneixem, té les característiques pròpies de l’ofrena cristiana, que cal fer precisament un cop obtinguda la gràcia perseguida” i, esmentant a R. Andree, la situava “en oposició a les ofrenes i sacrificis gentílics, fets a les divinitats quan eren invocades com si per l’ofrena hom volgués temptar o subornar, sentit que volgué bandejar el cristianisme (4)”.
Els exvots poden tenir diverses formes i naturalesa. Pep Vila (5), en estudiar els exvots metàl•lics, passa llista: “Al costat dels ciris, les llànties sovintejaven petites estatuetes de cera, reproduccions de membres i òrgans del cos que tenien relació amb el favor rebut (cames, braços, ulls, orelles,...), cabelleres, objectes personals lligats amb la gràcia rebuda (bastons de caminar, crosses, aparells ortopèdics, robes d’infants, gorres militars, roba de casament, etc)”. Més endavant esmenta “el petits retaulons toscament pintats damunt fusta, que, amb un marcat accent realista, narraven un miracle, la tornada venturosa d’una guerra, el guariment d’una malaltia, un part difícil, la sortida d’un tràngol a la feina” i no s’oblida dels exvots metàl•lics, als quals dedica el seu estudi, que qualifica com a “més difícils de veure i admirar” ja que “encara que la majoria són fets d’encuny, elaborats en sèrie, s’han perdut o dispersat per la seva mida (majoritàriament uns 10 cm.)” per resoldre que “avui dia algunes fotografies, retrats de grups, dibuixos i postals amb una explicació al•lusiva, han substituït els exvots de factura clàssica”.
Siguin del tipus que siguin, els exvots són testimonis reals de la fe que encara es té en l’ajuda divina, vingui d’un sant, santa o advocació mariana.

Imatges de Santa Maria de Falgars de la Pobla de Lillet (Berguedà) novembre de 2006 / Santuari de Puigagut de Manlleu (Osona) juny de 2006)

Notes:
1 Vegeu l’apartat dedicat als exvots el capítol titulat “L’art popular religiós” de Fina Parés i Rigau Dins: Art de Catalunya, volum 13. Barcelona: L'Isard, 1997, p. 142 – 145
2 Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, volum 5. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, p. 683
3 Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, volum 8. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, p. 854
4 Amades, Joan. Els ex-vots. Barcelona : Orbis, 1952, p. 15
5 Vila, Pep. Els exvots metàl•lics. Dins: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XLVI,. Girona: Universitat de Girona, 2005, p. 407 – 410

10 de jul. 2008

De quan els Sants caminaven per Osona

Repartits pel territori català es troben, amagats per alguns racons, cingleres o vorals de camí, uns clots o solcs –també coneguts com cassoletes- a les roques als quals se’ls associa alguna llegenda. Generalment es tracta de narracions que atribueixen aquests forats a petjades deixades en moment de juguesca entre un sant i el dimoni.
“Un aspecte dels cultes lítics i difosos –diu el folklorista Joan Amades- el constitueixen la veneració i admiració per les petjades i senyals de membres humans i animals gravats damunt de la roca viva, situats a voltes arran de cingles i d’altres propers a corrents d’aigua” i segueix dient que “quan no són jocs de la natura, són restes i romanalles de cultes tan pregons com obscurs, dels quals fins avui ni l’arqueologia ni la història no han format concepte (1)”.
A Osona hi ha exemples d’aquestes “petjades”, no gaire llunyanes una de l’altra, situades al terme de Sant Sadurní d’Osormort. La gent que viu o havia viscut a la zona les recorda com a petjades de sant Martí i del diable, unes, i de sant Antoni l’altra. Aquesta atribució “santa” a aquests forats l’explica el mateix Amades quan diu que “la cristianització d’aquests cultes obscurs ha fet emergir les tradicions i llegendes que atribueixen aquests gravats al pas de sants i altres persones divines o al diable, i en alguns casos ha rectificat la forma del senyal i els ha convertit en creus (2)”.
Arran de la carretera que porta a Sant Sadurní d’Osormort i uns cent metres abans de la mateixa església parroquial hi ha l’anomenada font de Masferrer. Es tracta d’una construcció de poca alçada, construïda el 1857, que dóna sortida a l’aigua. A tres metres escassos, a la seva esquerra, enfilada a un marge hi ha una roca amagada entre els matolls; en aquesta pedra s’hi poden veure les “petjades de Sant Martí i el diable”.
Joan Amades recull la llegenda, també recordada per persones grans de la contrada, que relata com sant Martí i el diable jugaven a veure qui corria més. “El Sant –diu Amades- féu un bot des de la serra de l’altra banda del riu i anà a caure a Viladrau. El diable caigué al mig del riu i, enfellonit, volgué deixar marcada la seva pota de porc al costat de la de sant Martí (3)”.
Les suposades petjades són ben visibles per ulls entesos. La del Sant té un aparença humana, de peu nu en el qual es distingeixen, fins i tot, les marques dels dits; té una llargada de 23 centímetres i una amplada mitjana de 9,5 centímetres. La potada del diable, amb forma d’unglots, es troba prop del taló de l’anterior i en sentit invers; té entre 7 i 19 centímetres de llargada i 7 d’amplada màxima. La fondària és, en ambdós cassos, ben escassa; és d’un centímetre com a màxim i major en la petjada del Sant.
L’altra petjada, la de Sant Antoni, és més amagada, i només és localitzable per ulls entesos. Es troba sota el cingle de Sant Llorenç del Munt, prop de la Verneda de Sant Feliu; l’accés s’ha de fer per la carretera que va a Vilanova de Sau. La zona és habitada d’antic ja que algunes balmes encara conserven restes dels seus pobladors en temps llunyans. La llegenda, recollida de fons orals, esmenta –altra vegada- la juguesca del Sant i el diable. Sant Antoni, en aquest cas, i el dimoni jugaven a saltar de dalt a baix del cingle. El primer, guanyador del desafiament, va deixar empremta de la seva gesta tot marcant el seu peu a la roca.
En aquest cas no es tracta d’una petjada tant definida com les anteriors; més aviat són dos clots –de petit dimensió- comunicats entre si, que simulen la forma d’una planta d’una sabata de formes rodones. Té uns 25 centímetres de llargada i entre 8 i 12 centímetres d’amplada.
Aquests dos exemples demostren l’interès que qualsevol element naturals adquiria per als pobladors de l’entorn rural; cada arbre, cada marge i cada marrada del camí adquirien una importància cabdal que no es podia menystenir. És una inclinació natural que, malauradament, els éssers humans amuntegats en ciutats hem anat perdent.
(Extracte d’un article publicat a EL 9 Nou del 26 de setembre de 1986)

1 Amades, Joan. Costumari català. El curs de l’any. Barcelona : Salvat, 1984, vol. IV, p. 162 – 163
2 Íbid
3 Amades, Joan. Folklore de Catalunya. 1, Rondallística. Barcelona: Selecta, 1950, p. 1084

5 de jul. 2008

La instrumentalització dels símbols religiosos. Un exemple antic

La utilització dels símbols per a objectius no religiosos ha estat una constant en la història del catolicisme. La política ha donat els exemples més clars i escandalosos. En Hi ha molt casos, sobradament coneguts, al llarg del segle XX en què règims dictatorials han instrumentalitzat els símbols per a justificar-se. L’inici d’aquesta relació es troba, precisament, quan el cristianisme va passar a ser la religió oficial de l’Imperi romà en ple segle IV amb la instrumentalització del crismó.
El crismó és, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, el “monograma del nom de Crist format per l’enllaç de les dues primeres lletres (X i P)”(1) d’aquest nom en grec. “A vegades –continua la definició- presenta forma de creu. Sovint també apareix acompanyat d’una Λ i una Ω” que volen recordar les paraules aparegudes a l’Apocalipsi i que diu “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi (2)”.
La invenció d’aquest logotip es deu a l’emperador romà Constantí I el Gran (Naissus ~ 280 – Nicomèdia 337) després de l’Edicte de Milà, l’any 313, pel qual es decretava la llibertat de culte a tot l’Imperi i, de fet, oficialitzava la religió cristiana. Segons l’escriptor Eusebi de Cesarea (Palestina ~ 260 – Cesarea de Palestina ~ 340), “gran historiador de l’antiguitat cristiana (3)” Constantí va tenir una visió just abans de la batalla contra Majenci i que va consistir en el símbol del crismó reflectit al cel al costat de les paraules ‘In hoc signo vinces’, ‘amb aquest signe guanyaràs’(4). Després de vèncer, Constantí va utilitzar el símbol del crismó en diversos suports, com per exemple les monedes, per demostrar que comptava amb l’ajuda divina.
El crismó es va convertir, com analitza detingudament Fernando López Sánchez (5), en símbol polític. Aquest autor afirma que el crismó esdevé, amb Constantí i amb els seus successors, “un emblema de poder, abans que res legitimador i dinàstic” i que “significa i vol significar una apropiació més personal i directa d’aquest símbol, que no la defensa d’una fe”.
La utilització política del crismó va tenir moments d’evidència incontestable a mitjan segle IV. Va tenir lloc arran de l’enfrontament entre l’emperador oficial Constant II (Sirmi 317 – Mopsicrena, Cilícia 361), fill de Constantí I que va ocupar el tron imperial entre 337 i 361, i Magnenci (Amiens ~ 300 – Lió 353) que volia usurpar el poder.
El primer, fill de qui se li havia revelat el crismó, va utilitzar-lo com ensenya de la dinastia que es creia beneficiada per Déu. Per la seva banda, Magnenci, que entre l’any 350 i el 353 va encapçalar l’oposició armada a l’emperador, es va apropiar del símbol com a forma de reivindicació i li va afegir les lletres gregues d’Alfa i Omega. En aquest sentit, López Sánchez esmenta que “les lletres apocalíptiques no suposen una querella religiosa sinó que són una apel•lació i una reclamació del tron a favor del més ben dotat per a l’exercici del poder per mèrits propis i individuals, de la mateixa manera que Crist, essent home, també era Déu (6)”.
Aquest joc de símbols va tenir un suport escaient en l’emissió de monedes on, al revers, tant Constant II com Magnenci hi feien constar el crismó. Podeu veure-ho en aquests dos exemples de col•lecció personal:
Moneda Constant II (emesa pels volts del 337) de mig follis encunyada a Arelate (Arlés) al revers de la qual hi ha dos soldats amb un estendard on hi ha el crismó com ensenya.
Moneda de Magnenci (emesa entre el 351 i 353) d’un centenionalis encunyada a Lugdunum (Lió) al revers de la qual hi ha un gran crismó acompanyat de les lletres gregues d’alfa (Λ) i i una omega (Ω).

1 “Crismó”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 336
2 Ap. 22, 13
3 “Eusebi dede Cesarea”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 394
4 “Crismó” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://es.wikipedia.org/wiki/Crism%C3%B3n
[Consulta: 15 de juny de 2008]
5 López Sánchez, Fernando. “Tiranía y legitimación del poder en la numismàtica de Magnencio y Constancio II (350 – 353 dC)” [en línia] Universidad de Zaragoza. Dep. De Ciencias de la Antigüedad. Zaragoza Disponible a: http://ddd.uab.es/pub/faventia/02107570v22n1p59.pdf, p. 60 [consulta: 1 de juliol de 2008]
6 Íbid. p. 61

1 de jul. 2008

Les relíquies de Sant Miquel dels Sants a la Festa major de Vic*

Sant Miquel dels Sants és un sant històric del qual es té una biografia extensa (1). Amb aquest nom és conegut Miquel Argemir i Mitjà que va néixer a Vic el dia 29 de setembre de 1591 a una casa del carrer de Sant Hipòlit (que actualment porta, precisament, el seu nom). El 1602 va ingressar al convent dels trinitaris calçats de Barcelona i el 1608 en el dels Trinitaris descalços d’Oteiza (Pamplona). Va estudiat a Alcalà de Henares, Baeza i Salamanca. Va ser president i ministre del convent de Valladolid, els anys 1622 i 1623, on va morir quan tenia 33 anys. La fama de místic i de sant el va dur a ser beatificat el 1799 i canonitzat el 1862.
A partir de la canonització, Sant Miquel dels Sants va passar a ser considerat patró de la ciutat de Vic. Va substituir els antics patrons Llucià i Marcià dels qual es van trobar les suposades relíquies a l’església de Sant Sadurní el 1050 (2). A partir de 1920 l’Ajuntament va intervenir en les festes dedicades al seu nou patró, que fins aleshores tenien un caràcter bàsicament religiós, i l’alcalde va presidir la creada Administració de Sant Miquel dels Sants (3).
El caràcter històric de Sant Miquel dels Sants fa que la ciutat de Vic tingui diversos espais on es constata la seva presència. La casa natalícia (situada al carrer de Sant Miquel dels Sants número 9) va ser convertida, a partir de la beatificació, en una capella pública i oratori (4); també hi ha una capelleta al límit nord-est del nucli urbà on es recorda un fet miraculós vinculat al sant quan era infant.
A més d’aquests edificis, que es poden considerar importants relíquies del sant, Vic conserva restes corporals que estan dipositades en reliquiaris de diferents esglésies de la ciutat. Eduard Junyent explica, en el pròleg d’un llibre dedicat al sant, els detalls de la procedència i del motiu de la seva arribada:
“Amb motiu de la beatificació fou extret del sepulcre i dut a Roma l’os anomenat húmer del braç dret del Sant. A instància de la ciutat de Vic, manifestada quan es feren els primers processos, de posseir una relíquia insigne del Sant, fou entregada aquesta mateixa en 1780 i col•locada en un bell reliquiari d’argent costejat per l’Ajuntament, que d’ençà d’aleshores es guarda en l’església dels Trinitaris. Ja abans havia estat donada a la ciutat una petita relíquia que l’Ajuntament diposità a l’església de la Pietat, en 1786, quan s’hi construí l’actual retaule que li està dedicat, però com que s’extravià amb la invasió francesa de 1809, fou substituïda, en 1817, per una porció que s’extragué de la relíquia venerada als Trinitaris. Des de 1878 també es venera altra petita relíquia a la capella erigida en la Casa Natalícia del Sant. Més posteriorment, en 1889, s’extragué del sepulcre la relíquia més sencera que hi restava, una tíbia, que el Bisbe Morgades col•locà en un bell reliquiari costejat a ses despeses, que entregà a la Catedral de Vic (5)”.
La primera de les relíquies que ha estat esmentada és duta en processó, cada any, per la diada del Sant i, al costat de les altres, és exposada en l’Ofici solemne que té lloc al temple catedralici.
El ritual de la diada de Sant Miquel dels Sants, Festa major e Vic, és el següent: de bon matí, davant la casa natalícia del Sant s'escampen brots d'espígol. Després d’haver recollit aquest vegetal, que en aquestes dates es troba en el màxim esclat de floració, s’escampen brots florits davant dels llocs on hi haurà més concurrència d’assistents. La propietat de la flor de l’espígol, que també ha donat nom a una dansa pròpia de Vic, fa que quantes més vegades es trepitja més aroma desprèn. El costum d’escampar aquesta flor d’olor dolça es va recuperar, a Vic fa uns anys tot recordant els rituals antics de purificació.
A l’hora determinada, des de l’Ajuntament de Vic, situat a la plaça Major, surt el seguici format per personatges de la festa vigatana i per polítics del municipi acompanyant l’alcalde. El recorregut segueix pel carrer de Sant Miquel dels Sants. A la casa natalícia del Sant es preparen el tintinacle i el pavelló de la catedral que seran seguits per la imatge de sant Miquel dels Sants, que és extreta de l’edifici, i un membre del clergat que sosté el reliquiari davant seu. En aquest punt, el seguici es parteix per encabir els nous elements i la processó queda formada de la següent manera:
• Part popular profana.- Caps de llúpia (nans) amb el conegut Merma; gegants; mulassa; àliga (que curiosament és bicèfala); orquestra i dos guàrdies de la policia local vestits de gala.
• Part religiosa.- Tintinacle; pavelló; bandera de Sant Miquel dels Sants (que cada any porta un vigatà diferent que s’anomena Miquel dels Sants); relíquies de Sant Miquel dels Sants; i la imatge del Sant (acompanyada per dues fileres d’atxes enceses) duta sobre les espatlles.
• Part municipal.- cavaller de Corpus acompanyat de dos heralds dalt de cavall; membres de la corporació municipal presidida per l’alcalde seguits per la gent del poble.
I amb aquest ordre i sense pausa, el seguici fa camí cap a la catedral de Sant Pere.
Dins la catedral, les relíquies – com a presència física del Sant- i la imatge són disposades en lloc preferent i en posició de presidir l’acte que serà oficiat pel bisbe de Vic.
Acabada la missa, es procedeix a l’acte propi de devoció a les relíquies de Sant Miquel dels Sants en forma de la besada al reliquiari. Aquest gest és, sens dubte, el gest que es repeteix a tots els llocs on les relíquies de sants tenen un paper protagonista. La besada és la forma en què els fidels mostren la seva adhesió al grup.
La presència de les relíquies de Sant Miquel dels Sants van ser el nexe d’unió entre les antigues celebracions dedicades al Sant i l’actual Festa Major. Durant uns anys només havia quedat la processó amb el reliquiari des de la casa natalícia fins a la catedral. Darrerament, gràcies a l’interès d’alguns ciutadans, s’estan recuperant els símbols populars i religiosos que, poc a poc, van embolcallant l’activitat original de retre homenatge al Sant vigatà.
*La informació per aquest article parteix del treball de camp per a l’estudi “Relíquies de Sants: vestigis del passat, símbols del present” que va ser Treball de fi de carrera de la llicenciatura d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, gener de 2008

1 Salarich, Miquel S.; Ylla-Català, Miquel S. Vigatans il•lustres. Vic : Patronat d’Estudis Ausonencs, 1983, p. 55 - 63
2 Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs”. Ausa, vol 2, 1956, núm. 15, any, p. 208 – 212
3 Gudiol, J; Junyent, E; Salarich, Miquel S. Sant Miquel dels Sants i la ciutat de Vic. Vic : Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals, 1992, p. 99
4 Íbid, p. 95 – 96, 101 - 105
5 Gros, Josep. Vida de Sant Miquel dels Sants. Barcelona : Tipografia Balmesiana, 1936, p. IX