27 de juny 2008

Sant Pere i els pescadors de canya de Manlleu

Els pescadors de canya de Manlleu tenien sant Pere com a patró. Tant se’n feia que l’apòstol hagués fet servir altres estris per a recollir la fauna aquàtica del llac de Tiberíades. El 29 de juny, i el dia abans, aquest col•lectiu celebrava amb tota magnificència la festa del seu sant preferit.
Pel fet de ser un municipi situat a la riba del Ter, a Manlleu, sempre hi ha hagut qui n’ha fet passatemps o, antigament, ofici de llençar l’ham, penjat d’una canya, a les seves aigües. Una de les primeres anotacions que fan referència a aquesta ocupació és del 1746 quan en el document de venda d’un hort, a les clàusules de l’escriptura de la qual és venedor Jacint Cortada, consta la prohibició dirigida al comprador, Rafael Roura, de treure pedres i sorra i pescar. Més endavant, el 1782, Segimon Trias del Call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris) fa constar que és artesà dedicat a la confecció de xarxes i filats per a pescar i caçar (1).
En algun moment del segle XIX, uns manlleuencs van construir una capelleta al carrer Horta de Font dedicada a sant Pere. Es va salvar de la destrucció de símbols religiosos a la via pública, decretada per les autoritats locals el novembre de 1936. La paret on es troba, aleshores era la façana posterior d’un forn de pa que atenia als compradors per la plaça de Fra Bernadí. El propietari de l’edifici, sense fer cas de les ordres governamentals, treure la imatge de la fornícula i la va situar a la rebotiga tot voltant-la de sacs de farina; només es va malmetre un gall –símbol propi del seguidor de Jesús que el va negar tres vegades- que mai més va retornar al lloc original. Després de la guerra civil, el Sant va retornar a la façana, sense el gall, on encara es pot veure mostrant, a la mà dreta, les seves claus.
La devoció dels manlleuencs per Sant Pere, va dur a un grup d’amics, pescadors i excursionistes, a aixecar un pedró o petit oratori dedicat al Sant a la zona de les Gorgues, prop de la confluència de la riera de les Gorgues i la riera de Sant Martí, a tocar del riu Ter. Era l’any 1876 (2).
Anys després, el 1891, es va constituir la Societat de Pescadors de Manlleu tot formalitzant l’activitat que, ja més per afició per altra raó, practicaven molts manlleuencs. Aquesta entitat va prendre, com ja s’ha esmentat, Sant Pere com a patró i, molt aviat, va prendre cos la idea de construir una capella on ja hi havia el pedró inaugurat uns anys abans; d’aquesta manera podrien retre devoció al patró en lloc proper al riu i on els agradava pescar. Així, diu Àlex Roca, “l’any 1897, el quart diumenge del mes de setembre, amb nombrosa assistència, és beneïda i inaugurada la capella que presideix una petita imatge de l’apòstol (3)”. Aquesta imatge, segons el mateix Roca, un anys després va ser beneïda una nova imatge més gran.
Joan Amades recull en el seu Costumari Català que el dia 28 de juny, vigília de la festivitat de Sant Pere, els pescadors de canya manlleuencs “fan una solemne funció religiosa, després de la qual celebren una processó, presidida per una imatge del sant; darrera va la bandera del gremi, seguida de tots els pescadors amb la seva canya”. L’endemà, el dia 29, segueix Amades, “s’apleguen a L’Esquirol, on hi han fet erigir un templet i celebren un concurs de pesca”. També remarca que “antigament havien fet ball com un complement de la festa (4)” i que a d’altres poblacions properes, com Torelló i Roda de Ter també celebraven la diada.
Actualment, la Societat de Pescadors Esportius de Manlleu segueix ben viva malgrat no se celebri, amb la devoció d’abans, la diada de Sant Pere.

1 Pujol, Francesc, d’A. “Precedentes de la Pesca en Manlleu“ Dins. Butlletí informatiu dela Societat de Pescadors Esportius de Manlleu, any 1952, que es va recollir a: “La pesca fluvial a Manlleu”. Dins: Manlleu, Ediciones y Publicaciones Populares : núm. 420 – 421, agost de 1972
2 Roca, Alexandre. “Noves notícies de l’ermita de Sant Pere Pescador”. Dins: Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 236 - 237
3 Roca, Alexandre. “L’ermita de Sant Pere Pescador”. Dins: Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 233
4 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any (volum. IV). Barcelona: Salvat, 1984, , p. 303

23 de juny 2008

Les capelletes de visita domiciliària encara existeixen


Molta gent recorda, d’entre allò que la memòria conserva de la infantesa, com a casa seva solia arribar, un dia concret de cada mes, una petita capelleta; l’endemà, algú l’agafava i la duia a una altra casa del veïnat. Aquest fet, que es repetia mes a mes, era un gest pietós que, més del que ens pensem, encara perdura: són les “capelletes de visita domiciliària”.
A partir de l’estudi “Circuits invisibles de fe: les capelletes de visita domiciliària a Manlleu (Osona)”, becat l’any 2006 pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, vaig poder constatar la vigència d’aquest model de devoció familiar a Manlleu com, segurament, a moltes altres poblacions catalanes.
Les capelletes de visita domiciliària són unes caixetes de fusta, de reduïdes dimensions, amb una nansa que les fa transportables. Una cara és tapada, en part, per un vidre que deixa veure el contingut, que sol ser una imatge escultòrica religiosa (un sant, una marededéu o una altra figura dogmàtica), relacionat amb la religió catòlica; unes portes de fusta permeten protegir-lo. A la part inferior hi ha un receptacle que permet, des de l’exterior, dipositar-hi donatius en forma de monedes.
El funcionament de les capelletes de visita domiciliària és ben simple. Cadascuna està relacionada amb un circuit o “cor” format per un grup de famílies; el nombre adequat és de trenta famílies però poques vegades s’acosta a aquesta xifra. Cada família o llar, després de pactar un dia concret del mes, tindran la capelletes a la seva disposició. Li haurà dut una altra família que l’haurà tinguda el dia abans. Així mateix, passades, per terme mig, vint-i-quatre hores, caldrà dur-la a la família o llar en el lloc següent de la llista establerta. D’aquesta manera, passats tant dies com famílies hi hagi en el circuit, la capelleta retornarà altra cop a la mateixa llar. Per tal que tot funcioni correctament hi ha una persona, generalment una dona que fa les funcions de zeladora, que corregeix o soluciona qualsevol eventualitat que hi hagi al circuit; de la mateixa manera, té cura del manteniment material de la capelleta i de recollir els donatius que es dipositen a la guardiola.
Cada cert temps, generalment sol ser un cop a l’any, els diners recollits, menys aquells que hagin estat necessaris per a possibles reparacions de les capelletes, es donen a la parròquia corresponent. D’aquesta recaptació, com sol ser habitual, en surten, també, els diners per pagar una missa en cas de defunció d’algun familiar de les llars integrants del circuit. El traspàs de diners a la parròquia se sol fer en dates convingudes i, en algun cas –com passa a la de Nostra Senyora de Gràcia de Manlleu- coincideixen totes les zeladores per a fer la donació en un mateix dia.
La capelleta és, en paraules de Joan Soler i Amigó, com una “mena de lararis romans transportables” i diu que “vetllava per la cèl•lula familiar i la protegia contra qualsevol malaurança (1)”. Aquesta referència, que recull en la definició de la Sagrada Família, resumeix el perquè d’aquesta tradició. Les capelletes de visita domiciliària, siguin les de la Sagrada família o d’altres imatges, són una forma ben popular i econòmica de difondre la devoció i culte entre les famílies. Aquesta va ser la principal raó per la qual, Sant Josep Manyanet, gran impulsor de la figura a la Sagrada Família a Catalunya, el 1907, va iniciar l’existència d’unes capelletes que passessin de casa en casa per afavorir aquest culte sense que això representés cap despesa per a unes llars d’economia feble. Era una forma ben assequible de permetre, emulant a les grans cases senyorials i pairals, de tenir una “escaparata” o capella privada. Ben aviat, tant a nuclis urbans com a parròquies rurals, van circular capelletes.
Possiblement, aquesta forma de devoció no fos original del context religiós català ni sota l’advocació de la Sagrada Família però va fer fortuna i, en poc temps, van arribar a ser molt nombroses.
El 1908 ja hi havia alguna capelleta circulant a Manlleu, quan només existia la parròquia de Santa Maria, i en tres anys se n’havien posat unes onze en funcionament. Les dades més fiables, degut a la pèrdua d’arxius, només es tenen des de la postguerra. El 1949, quan només hi havia una sola zeladora per a diverses capelletes, se’n van posar sis de noves en circulació; ben aviat, sobretot després de la creació de les dues altres parròquies manlleuenques – Nostra Senyora de Gràcia i Sant Pau- n’hi van haver moltes més.
Les dades de 2006, a les quals fa referència l’estudi esmentat al principi, deien que n’hi havia una dotzena a la parròquia de Santa Maria, vuit a la de Gràcia i quatre a la Sant Pau. També calia comptar-ne una d’un circuit rural, al nord-oest del terme i, antigament, vinculada a l’església de Sant Esteve de Vila-setrú; i una altra al sector sud que, passant per terme manlleuenc, depenia de la parròquia de Sant Esteve de Granollers.
A part d’aquestes, que són dedicades a la Sagrada Família, n’hi ha una mitja dotzena sota l’advocació de la Mare de Déu del Sagrat Cor de Jesús que, mitjançant la cura d’una sola zeladora, depenen de la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor,; aquestes tenen circuits que no estan subjectes, com sol passar a les altres, als límits parroquials.
Les xifres demostren que aquesta forma de devoció encara és ben viva malgrat que per molta gent només sigui un record. És veritat que, quan hagi passat l’actual generació –tant de zeladores com de membres de les famílies que les acullen-, les capelletes de visita domiciliària poden desaparèixer.


1 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona : Barcanova, 1998, p. 660

18 de juny 2008

Lorda i els quatre elements primordials

Hi ha la teoria, ben antiga per cert, que atribueix a quatre elements (aire, aigua, foc i terra) l’origen del món i de tot allò que hi existeix. Josep Martí indica que “aquesta teoria la trobem a Europa des dels primers plantejaments dels filòsofs presocràtics (1)” als quals se sumà Aristòtil que va afegir un cinquè element, l’èter. Des de la filosofia grega aquest postulat va impregnar diferents àmbits del coneixement humà fins que la ciència moderna va superar-lo (2). Un d’aquests espais, com no podia ser d’altra manera, és la religió (3).
Precisament, una recent visita a Lorda m’ha portat a considerar com aquests quatre elements hi són presents amb força i hi intervenen de manera conjunta i coincident. En forma i essència impulsen el missatge espiritual pel fet que el connecten amb les profunditats antropològiques de l’ésser humà.
Lorda, ciutat coneguda com Lourdes, és situada a la Bigorra occitana i ha estat convertida en centre de peregrinació del món catòlic des de les acceptades aparicions de la Mare de Déu a Bernadeta Soubirous el 1858 (4). Els quatre elements entren en joc des del mateix moment d’aquestes aparicions que tant bé retrata Pep Coll al seu llibre Les senyoretes de Lourdes (5).
L’eix pel qual gira el cosmos de Lorda és, sens dubte, la cova, la “gruta” de Masabièla. La cova, segons José Antonio Perez-Rioja al seu Diccionario de símbolos y mitos és “l’emblema del principi femení (6)” i té equivalència amb el mateix aparell sexual d’aquest gènere. Aquesta referència , tant de la “dama” apareguda com de la vident Bernadeta, no és gens gratuït. La cova, a més, connecta amb el primer dels “quatre elements”: la terra. Perez-Rioja vincula aquest element, gens contradictori amb la idea de cova ni amb la referència sexual, amb la “idea de la Terra com a mare engendradora” i, en la simbologia cristiana, posa en relació directa el símbol amb la institució eclesiàstica “que alimenta l’home amb la fe espiritual i l’abriga (7)”. I aquesta vinculació es fa més estreta quan la Mare de Déu, en l’aparició del 24 de febrer, va dir-li a Bernadeta: “Besa la terra en penitència per al pecadors (8)”.
Una vegada hi ha l’escenari posat, sorgeixen dos elements més, aparentment contradictoris, que estan contínuament en joc en tots i cadascun dels peregrinatges que van a Lorda: l’aigua i el foc.
L’aigua i Lorda són indissociables; ho són des de la novena aparició, el 25 de febrer. Bernadeta va rebre l’encàrrec de veure aigua d’una font que va fer néixer amb les seves mateixes mans (9). És la font que cada dia genera litres i més litres d’aigua que els peregrins beuen i on els peregrins es banyen.
L’existència de les fonts sagrades és un fet molt present en cultures cèltiques. Hans Biedermann relaciona aquestes fonts “amb la mare terra distribuïdora de dons (10)” i hi situa la veneració d’esperits benèvol; en aquest sentit no es pot deixar de pensar amb la figura de les “blanquetes” que Pep Coll situa en l’escenari de Lorda(11). L’aigua, a més, era considerada, antigament, com a símbol de la resurrecció i de la vida. Serveix per a rentar la brutícia física però també l’espiritual (12). No deixa de ser una forma ben explícita de retratar la funció que exerceixen els banys als quals se submergeixen, dia a dia, els peregrins de Lorda, malalts físics o espirituals.
I la flama de foc tremola al capdamunt dels ciris que porten mateixos peregrins, ja des dels primers que van anar a la cova; els dipositen, un al costat de l’altre, com expressió d’un desig o en acció de gràcies. El foc, diu Perez-Rioja, “era considerat pels antics com el més noble dels elements, el que més s’apropava a la divinitat i com una viva imatge del Sol (13) i li assigna la doble funció de purificar i de foragitar el mal.
Finalment, hi ha el darrer dels quatre elements: l’aire. Aquest és el que domina la resta ja que s’interpreta, com ja va dir el presocràtic Anaxímenes de Milet, que és el principi i essència de totes les coses (14). Per tant, l’aire representa, en el context de Lorda, l’aparició mateixa de la Mare de Déu, la que provoca i convoca la resta d’elements. És curiós, a més, que Perez-Rioja li posa en correspondència el color blau, precisament aquell que és present a la cinta que subjectava el vestit blanc de la Verge.

1 Martí i Pèrez, Josep. “Els quatre elements” Dins: Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, pàg. 7

2 “Elements clàssics” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Elements_cl%C3%A0ssics [Consulta: 15 de juny de 2008].

3 És interessant de veure com la Universitat Oberta de Catalunya ha utilitzat la idea dels “quatre elements” com a fil conductor per al material de l’assignatura Antropologia de la religió: AAVV. Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002

4 Laurentin, René. Vida de Bernardita. Barcelona : Herder, 2007

5 Coll, Josep. Les senyoretes de Lourdes. Barcelona : Proa, 2008

6 Pérez-Rioja, José Antonio. Diccionario de símbolos y mitos: las ciencias y las artes en su expresión figurada/ José Antonio Pérez-Rioja. Madrid: Tecnos, 1984, p. 149

7 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 400

8 Laurentin. Íbid, p. 71

9 Laurentin. Íbid, p. 71 – 72

10 Biedermann, Hans. Diccionario de símbolos. Barcelona : Paidós, 1993, p. 20

11 Coll juga amb la possibilitat que la visió de Bernadeta sigui una “blanqueta” o ésser mitològic propi de la cultura de la zona i que és concebuda com a pobladora de la cova de Masabièla.

12 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 48

13 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 216

14 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 52

15 de juny 2008

Els sants ‘inventats’

És curiós de constatar com en el món de l’hagiografia, aquell que estudia la vida dels sants, el mot invenció té una accepció ben particular. Entre d’altres significats, la Gran Enciclopèdia Catalana destaca el d’“acció de trobar una cosa oculta(1)” i és utilitzat quan es considera que es descobreixen les relíquies d’un sant, de les quals s’ignora la localització.
La primera invenció de relíquies de sants la va protagonitzar sant Ambròs de Milà el segle IV. Mitjançant una visió miraculosa, fet habitual en aquests casos, va trobar els cossos decapitats de sant Gervasi i de sant Protasi que van esdevenir focus de la fe cristiana en aquelles contrades (2). És així com, més aviat, el significat més propi semblaria el que s’associa a l’acció d’”inventar” que vol dir: “trobar, descobrir, a força d’’enginy (alguna cosa nova, no coneguda d’abans)(3).
A Catalunya, de sants als quals va caldre “inventar” les seves relíquies n’hi ha diversos i, pràcticament, a totes les grans ciutats de Catalunya. Aquest procediment va ser necessari quan, a partir de l’alta edat mitjana, cada població amb cert relleu va pretendre trobar, entre els seus ciutadans dels primers segles de cristianisme, algun màrtir que hagués estat víctima de les persecucions que l’Imperi romà havia empès contra la nova fe. Va ser habitual de fer-se pròpies les vides de cristians màrtirs que mai havien trepitjat els llocs d’on havien de passar a ser patrones o patrons reconstruint la seva biografia dalt a baix. Ho expliquen prou bé Antoni Pladevall i Joan Soler a l'Enciclopèdia de la cultura popular a Catalunya Tradicionari(4) i posen exemples com els que segueixen:
Barcelona, el cap i casal, va adoptar la figura de la joveneta Eulàlia de Mérida [Extremadura] i la va fer seva. La tradició diu que va caldre amagar les seves relíquies amb motiu de la invasió musulmana del primer quart del segle VIII i que, posteriorment, se’n va perdre la pista. L’any 861 va prendre possessió del càrrec de bisbe de Barcelona Frodoí el qual va decidir reestructurar l’edifici de la catedral. “El culte romà –diuen M. Teresa Vinyoles i Martí Vergès- es refermava en el culte dels màrtirs” i és així com el bisbe Frodoí “inicià un procés de recerca de les despulles d’un màrtir local (5). És així com, gràcies a un “miracle”, l’any 877, va trobar les relíquies a l’església de Santa Maria de les Arenes, en una necròpolis romana del sector de Santa Maria del Mar. El 23 d’octubre del mateix any va haver-hi la translació o trasllat d’aquestes fins a la catedral.
Un fet semblant va passar el 1050 a la ciutat de Vic amb els màrtis italians Llucià i Marcià. Un prevere anomenat Ramon Ferrer, segons la tradició llegendària (6), va rebre diverses manifestacions del lloc on es trobaven les cendres i restes d’aquests màrtirs que suposadament havien estat cremats vius el 26 d’octubre de l’any 250 a Vic mateix (7). Sant LLucià i sant Marcià van passar a ser considerats patrons de Vic fins que, a mitjan segle XIX, els desbancà sant Miquel dels Sants que, aquest si, era fill de la ciutat.
Tarragona i Girona mereixen un tractament semblant. Totes dues han disposat de màrtirs propis històricament demostrats: Fruitós i els seus diaques Auguri i Eulogi per a Tarragona i Feliu per a Girona. Totes dues, però, més aviat han renegat dels seus fills: la primera s'estima fer la Festa major en memòria de santa Tecla, suposada deixeble de sant Pau, de la que van rebre un braç a l'edat mitjana; la segona va creure més adient de fer-se propi un bisbe d’Aubsburg [Alemanya] o Jerusalem. Així, sant Narcís (8) va prendre el protagonisme i el patronatge gironí que hauria pertocat a l’evangelitzador Feliu que, segons les fonts històriques, va morir a la ciutat durant la persecució del 303 i del qual s’ha conservat el martyrium en forma de l’església que porta el seu nom. Sant Narcís, però, va prendre el relleu sobretot des del sermó que li va dedicar l’abat Oliva cap el 1043 (9) i que, a més, conservava el seu cos incorrupte i protagonitzava llegendes, com la de les mosques, amb un regust patriòtic (10).
Després del Concili de Trento (1545 – 1563) es va revifar el culte a les relíquies i als màrtirs. Algunes ciutats que havien pres importància en el decurs del segle anteriors. Lleida i Badalona van compartir el mateix Sant i li van assignar l’origen a la primera de les dues ciutats i el martiri a la segona. Anastasi (11), soldat romà, amb molts i diversos sants homònims repartits per la cristiandat veure construïda una vida “a la catalana” partir de 1571.
També van aprofitar l’ocasió a Mataró quan es van assabentar que Juliana i Semproniana eren filles de la vella Iluro (13), per la ploma de Joan Gaspar Roig i Jalpí (12). Aquest les va fer deixebles de sant Cugat, martiritzat i enterrat al monestir vallesà que porta el seu nom. A partir d’aquesta notícia no van parar fins a posseir les relíquies que restaven al monestir esmentat des de feia segles i que van traslladar a la ciutat el 1772. Des d'aleshores, les seves titulars van esdevenir patrones mataronines i es va passar a celebrar la Festa major per les Santes (14).
No hi ha lloc a dubte que els sants “inventats” degueren tenir un poder d’atracció que no tenien, de cap manera, els éssers reals. El poder per crear una vida a mida de les necessitats dels fidels era més llaminer que la certesa històrica.

1 “Invenció”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 135
2 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 468
3 “Inventar”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 135
4 Pladevall, A. i Soler, J. "Els sants, herois i protectors sobrenaturals mitificats. Els màrtirs". Dins: Tradicionari, volum. 8. L'univers màgic. Mites i creences. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 158 - 159
5 Vinyoles, M. Teresa; Vergès, Martí. “Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona”. Dins: Catalunya romànica (vol.XX). Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana,1991, p. 156
6 Podeu llegir la llegenda a: Junyent, E. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs” Dins: Ausa, Vic: Patronat d'Estudis Ausonencs, Any: 1956 Vol.: 2 Núm.: 15, p. 208 – 121. Disponible en línia a: http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/39272/39135 [consulta: 15 de juny de 2008]
7 Salarich i Verdaguer, J. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p. 128 - 129
8 Sant Narcís de Girona té una web pròpia. La podeu veure a: http://www.terra.es/personal/santnarcis/
9 “Narcís”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 16, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 68
10 Podeu aprofundir en aquesta llegenda a partir de text següent: Valsalobre, Pep. “El senyor de les mosques. Aspectes de l’evolució de la llegenda de les mosques de sant Narcís fins al segle XVII i relació amb el “patriotisme sacre”a la Catalunya moderna. Disponible en línia a: http://www3.udg.edu/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/pdf%20eiximenis/mosques.pdf [Consulta: 15 de juny de 2008]
11 Curcó i Pueyo, J. Sant Anastasi de Lleida: història, tradició i llegenda. Lleida: Ajuntament de Lleida, cop. 2002
12 Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure el Llibre de Feyts d’Armes de Catalunya (1673 – 1675) on esmenta la pertinença mataronina de les màrtir Juliana i Semproniana
13 Ferrer i Clariana, Lluís. Testimonis del culte a les santes Juliana i Semproniana en el monestir de Sant Cugat del Vallès i a Mataró. Mataró : Imp. Minerva, 1961
14 Els fets que van convertir santa Juliana i santa Semproniana en patrones de Mataró la podeu llegir a: Reixach i Puig, R. Els patrons de Mataró. Disponible en línia a: http://www.capgros.com/portal_capgros/report/archivos_noticias/mataroenrere111.pdf [Consulta: 15 de juny de 2008]

5 de juny 2008

L’aigua miraculosa de la Santa Tomba d’Arles

A la comarca pirinenca del Vallespir, a la riba esquerra del riu Tec, es troba la vila d’Arles [oficialment porta el nom d’Arles-sur-Tech] encerclant el seu antic monestir de Santa Maria.
L’abadia de Santa Maria d’Arles, segons la Catalunya romànica, és la més antiga de la Catalunya Nord i va ser fundada “poc després de l’any 778, sota la invocació de Santa Maria de Vallespir (1)”. L’església romànica és de tipus basilical, amb tres naus paral•leles; el claustre és d’estil gòtic, realitzat a la segona meitat del segle XIII en substitució d’un claustre anterior. Al costat d’aquest patrimoni artístic de primera magnitud, els fulletons turístics editats a Arles destaquen un element que es troba prop de l’entrada a l’església: es tracta de l’anomenada Santa Tomba.
La Santa Tomba és un sarcòfag paleocristià que ha estat datat del segle IV. Tallat en un bloc de marbre, té 1,90 m de llargada per 0,65 m d’alçada i 0,50 m d’amplada, i la tapa té forma prismàtica d’uns trenta centímetres d’alçada (2). Les mesures interiors preses el 1950 proporcionen un volum de 330,88 dm3, o sigui, aproximadament 331 litres (3). A la cara lateral més visible hi té , en relleu, el símbol que ha estat relacionat amb el crismó o monograma del nom de Crist format per les dues primeres lletres en la grafia grega.
Cada 30 de juliol passa un fet que la tradició qualifica de miraculós: de l’interior se n’extreu certa quantitat d’aigua sense que hi hagi cap conducció que li aporti. Joan Amades explica la història que envolta a aquest fet extraordinari: “Temps era temps, va presentar-se per aquella contrada una gran plaga de simiots, mena de feram que no eren ni bèsties ni persones, vivien pels afores i causaven grans estralls al país (...) L’abat del monestir d’Arles, anomenat Arnús, va tenir la inspiració divina que aquell flagell terrible podria conjurar-se amb un cossos sants...”. El folklorista segueix dient que amb el propòsit de fer-se amb relíquies sagrades, l’abat va fer camí a Roma i allà, davant les tombes dels apòstols Pere i Pau es va posar a resar fervorosament. Gràcies a un “gran resplendor” aparegut dels sepulcres dels sants Abdó i Senén, antics reis perses que havien mort en martiri, va adornar-se que ren aquests els cossos que havien de salvar el seu país. “El Papa –segueix dient- va concedir els cossos sants a l’abat Arnús, però els tràfecs eren per a portar-los fins a Arles sense perill que els hi robessin. Arnús va tenir una gran pensada; va tancar els cossos dintre dues caixes de ferro, i les va posar dintre dues bótes, que va acabar d’omplir d’aigua; així la gent creuria que portava vi i no tractaria de robar-li les relíquies”. El relat acaba amb l’arribada a Arles quan “l’aigua que contenien les bótes fou donada a la gent, que amb ella es guarí tota mena de mals, i, amb tot i haver-ne donada fins ara, a tothom qui en demana des que els cossos sants van arribar a Arles, encara mai no s’ha extingit, i diuen que, com més se’n dóna més n’hi ha (4)” [podeu veure aquesta narració representada pictòricament en el retaule gpotic de Jaume Huguet que es troba a l’església de Sant Pere de Terrassa (vegeu-lo a l'entrada de Jaume Huguet a la Viquipèdia).
És així com en aquesta data anual, festivitats dels dos sants patrons d’Arles, es pot obtenir aquest líquid de procedència enigmàtica. Se situa una mena d’estri que fa sifó al costat del sarcòfag i se l’extreu des de l’interior per omplir-se ampolles i garrafes. Durant els dies posteriors, encara ara, se’n proporciona una ampolleta a qui mostra el seu respecte per aquesta tradició. Precisament, el mateix Amades diu que, antigament, “la feien pagar a vint sous la xicra, i només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra; no en venien, ni a pes d’or, al qui en demanaven en francès o en altra llengua qualsevulla” i resol dient que “la gent d’avui atribueix a aquesta aigua gran virtut remeiera (5)”. Precisament, situada verticalment al mur que hi ha al costat de la tomba, es pot veure una imatge jacent de marbre que pertany al cavaller Guillem Gaucelm de Tellet i que, segons la inscripció que hi consta, va morir l’any 1211. A aquesta figura li manca el nas; segons la tradició popular és la representació del càncer que aquest cavaller va patir a la cara i que va ser curat gràcies a l’aigua miraculosa que surt del sarcòfag proper (6).
El rigor científic ha posat en dubte l’origen miraculós d’aquesta aigua. Fins i tot es va realitzar un col•loqui (7) organitzat per la Societé de Mythologie Française – section Pyrenées, que va ser celebrat el 25 de febrer de 1995 i que va comptar amb la participació de la Universitat de Perpinyà, per a tractar el tema. Aquestes i altres investigacions van relacionar l’aparició de l’aigua dins el sarcòfag a partir de les filtracions de la pluja i, també, de la condensació de la rosada (8).
Sigui quina sigui la procedència real, aquesta aigua segueix essent un element molt apreciat.

1 Ponsich, Pere. “Santa Maria d’Arles”. Dins: Catalunya romànica, volum. 25. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 67
2 Charpak, G. i Broch, H. Conviértase en brujo, conviértase en sabio. Barcelona : Ediciones B, 2003, pàg. 145
2 Fitzherbert, Anthony. L’eau vive de la Sainte Tombe. Perpinyà : L’Imprimerie Catalane, 1999, pàg. 11
4 Amades, Joan. Costumari català. El curs de l ‘any, volum. IV. Barcelona : Salvat, 1984, pàg. 643 – 644
5 Amades. Íbid., pàg. 644
6 Ponsich, Pere. “Santa Maria d’Arles”. Dins: Catalunya romànica, volum. 25. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 83
7 L’eau de la Sainte Tombe. Mythe et realité. Actes du Colloque du 25 février 1995. Societé de Mythologie Française . section Pyrénnées- Arles-sur-Tech : Copylux, 1995, 137 pàgs.
8 Podeu veure les conclusions de les investigacions científiques sobre l’aigua de la Santa Tomba d’Arles a: Charpak, G. i Broch, H. Conviértase ne brujo, conviértase en sabio. Barcelona : Ediciones B, 2003, pàg. 145 - 168