31 de maig 2008

Servents de Déu, venerables, beats i sants

El cristianisme ha dut el concepte de condició santa a la seva màxima expressió. Joan Soler i Amigó(1) diu que “en el primer cristianisme, el terme sant s’aplica als creients que han donat testimoni de la seva fe, preferentment en condicions heroiques, vessant la seva sang; són els anomenats màrtirs –martyros, en grec, ‘testimoni’” i afegeix que “a partir del segle IV –amb l’influx del culte als difunts- el terme s’estén als cristians que han viscut i mort virtuosament” i que “reben culte i són invocats com a intercessors. Es passa de pregar Déu ‘per ells’, a pregar Déu ‘a través d’ells’ i a pregar-los ‘a ells’, ja sense referència a Déu, com a éssers poderosos”. Són, com diu Mònica Miró, “déus humanitzats i homes divinitzats(2)”.
Les actituds dels primers seguidors de Jesucrist va topar amb la societat romana. J.M. Santero i F. Gascó(3) classifiquen els problemes sorgits d’aquesta fricció com a: teòrics, pel caràcter gelós i excloent respecte el panteó de divinitats grecoromanes; socials, per l’oposició cristiana a certes pràctiques rituals i espectacles públics i actes polítics; i polítics, pel fet de no reconèixer el culte imperials i a la voluntat de no participar als exercits. En paraules de Peter Stockmeier, “el conflicte del cristianisme amb l’Estat romà va passar, molt aviat, de les discussions verbals al de les mesures violentes preses obertament pels posseïdors del poder polític(4)”. Així, com deia Joan Soler i Amigó, els primers “santificats” van ser els màrtirs, víctimes de la repressió romana. Després d’aquests, sobretot quan el cristianisme va passar a ser la religió oficial de l’imperi romà a partir del primer quart del segle IV, el culte es va estendre als confessors, títol que l’Església dóna a tots els sants que no formen part dels primers(5).
Fins al segle XII la decisió de concedir la condició de sant o santa responia als bisbes de cada diòcesi – aquesta és la raó que hi hagi sants amb un reconeixement més aviat local. Progressivament, aquesta la potestat va anar a parar a mans del màxim representant de l’església Catòlica, el bisbe de Roma. Van passar prop de set segles fins que el procediment no va estar definit. A partir del segle XVII, el procés, com explica extensament Kenneth L Woodward en el seu llibre titulat Fabricación de los santos(6), va quedar definit, a grans trets, de la manera següent: quan un membre difunt de l’església se suposava digne de ser considerat sant o santa, a instància de la diòcesi a la qual pertanyia, entrava en una causa que constava de tres grans fases. El primer pas és el que permet considerar-lo Venerable; aquesta proclamació indica que, la Congregació del Ritus o de les Causes dels Sants, i el mateix Papa, estan segurs de la dignitat del Servent de Déu i el nomena Venerable. La causa segueix amb el procés de beatificació pel qual cal comprovar la intercessió del servent de Déu en un miracle (que no és necessari en el cas d’haver mort en martiri), en el qual es reconeix la possibilitat de la veneració pública –circumscrita a la seva diòcesi- de qui passa a ser reconegut com beat o beata. Finalment, superades unes dures investigacions i, generalment, molt de temps, s’arriba a la canonització per a la qual cosa es constata l’autenticitat d’un altre miracle; aleshores ja pot ser objecte de culte universal.


Aquest procés es pot veure gràficament en el cas de sant Pius de Pietrelcina que va ser beatificat el 2 de maig de 1999 i canonitzat el 16 de juny de 2002 pel papa Joan Pau II. Per a cadascun dels estats, els fidels i, sobretot, els partidaris del procés de canonització van editar estampes amb la condició assolida.

1 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 666
2 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 49
3 Santero, JM. I Gascó, F. El cristianismo primitivo. Torrejón de Ardoz: Akal, cop. 1990, p. 35 - 41
4 Diversos autors. Historia de la iglesia católica. Barcelona: Herder, 1989, p. 74
5 “Confessor”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 72
6 Woodward, Kenneth L. Fabricación de los santos. Barcelona: Ediciones B, 1991, p. 57 -102

27 de maig 2008

Exposició “Petits temples, capelletes de carrer. Devoció, festa i veïnat a Manlleu”


Del 15 de desembre de 2007 al 18 de maig de 2008 al Museu Industrial del Ter de Manlleu es va poder veure aquesta mostra sobre religiositat popular coordinada per Joan Arimany i Juventeny
El 14 de desembre de 2007 es va inaugurar, al Museu Industrial del Ter, l’exposició “Petits temples, capelletes de carrer. Devoció, festa i veïnat a Manlleu”.
Aquesta exposició aplegava totes les capelletes que es poden trobar a la ciutat de Manlleu i dedicava, a cadascuna, un plafó de format vertical. En aquest plafó, el visitant podia tenir una perspectiva de la imatge com la tindria al mateix carrer i contenia la representació fotogràfica actual, el text explicatiu de la seva història i fotografies complementàries de diferents arxius públics i particulars. En total eren nou plafons dedicats a imatges de diverses advocacions de la Mare de Déu, més un tractament individual que s’ha donat a la marededéu de la Font, i dinou dedicades a imatges de sants; a la part final, també, es trobaven, tractades de forma conjunta, altres capelletes que corresponien a diferents tipologies i advocacions.
Un aspecte a destacar és que l’exposició va poder comptar, a més, amb aquelles imatges que per diverses raons no estaven situades en la corresponent fornícula i, per tant, no havien pogut ser fotografiades. Es tractava de la marededéu del Pilar, que s’havia col•locat a les antigues casernes de la Guàrdia Civil que hi ha hagut a Manlleu, de la imatge de sant Antoni Abat del carrer d’Enric Delaris i de la de sant Josep del carrer de la Cavalleria que van ser cedides temporalment pels seus propietaris. D’aquesta manera, totes les capelletes i les corresponents imatges que hi ha hagut en les darreres dècades als carrers de Manlleu van ser representades.
Les capelletes de carrer són elements arquitectònics situats a la façana d’alguns edificis privats, de cara al carrer, que contenen la imatge d’una marededéu o d’un sant. La tipologia més habitual és la que s’anomena “fornícula” i que ha estat construïda tot deixant un buit, en la paret, on se situa la imatge religiosa; hi ha una altra tipologia, especialment en les capelletes de fabricació més moderna, formada per una composició de rajoles decorades.
A Manlleu hi ha capelletes a molts carrers, especialment al centre urbà. Les més antigues són de finals del segle XVII (marededéu de la Immaculada Concepció de la plaça de Crist Rei) i XVIII (marededéu de la Font i sant Mamet). N’hi ha diverses que provenen del segle XIX i principi del XX; totes aquestes van sobreviure a la destrucció de símbols religiosos decretada al novembre de 1936 per les autoritats locals. Després de la Guerra Civil aquestes imatges van retornar a les fornícules i se’n van posar algunes de noves. A les darreres dècades s’han col•locat diverses capelletes amb el format de rajola.
Un element destacat referent a les capelletes, i que també es tractava en aquesta exposició en format d’audiovisual, són les manifestacions festives que encara existeixen al seu voltant. Actualment, a Manlleu, se celebren festes vinculades a la marededéu de la Font i a dues capelletes (marededéu dels Àngels del carrer del Pont i sant Roc del carrer de la Passió); també se segueix dient el rosari davant de moltes d’altres (marededéu de la Mercè del carrer del Pont, sant Pere del carrer de Sant Pere, sant Martí del carrer de Sant Martí, sant Arnau del carrer Arnau de Corcó i Sagrat Cor del carrer de Jacint Verdaguer).
El disseny de l’exposició va anar a càrrec de Laura Morató i les fotografies de les capelletes en l’actualitat van ser realitzades per Carles Martorell; l’audiovisual que complementava la mostra havia estat elaborat per Xef Vila. El treball de base per a l’elaboració d’aquesta exposició ha estat l’estudi "Elements de la religió popular en context urbà fora dels edificis eclesiàstics. Les capelletes de carrer o fornícules a Manlleu (Osona)", del qual és autor Joan Arimany, que, a més, va dur-ne la coordinació. Aquest treball d’investigació va ser becat l’any 2005 pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Amb aquesta mostra de producció pròpia, el MIT volia destacar les capelletes de carrer com a exemples del patrimoni cultural local, tot aportant eines per conèixer i interpretar millor la història de la ciutat. En aquest mateix sentit, es van fer sis sessions d’una ruta guiada per les capelletes de carrer del centre urbà de Manlleu amb una durada aproximada de dues hores amb la participació total de 70 persones. Podeu veure un reportatge sobre aquestes rutes emès el 4 d’abril de 2008 pel Telenotícies comarques de TV3 a partir del minut 14:33 del següent enllaç.

25 de maig 2008

El "cotó de sant Eudald" i el "cotó de sant Patllari"

La devoció a les relíquies de sants és una forma de culte que, tot i el seu aparent anacronisme, encara perdura. És habitual que la Festa Major de les poblacions catalanes coincideixi amb el dia de la festivitat del patró o patrona de la parròquia principal o a una advocació mariana especialment estimada pels fidels catòlics. Hi ha casos, però, en què la data escollida es deu a motius i fets puntuals a la història de la població que han adoptat una gran càrrega simbòlica i han adquirit una gran significació. Un exemple d’aquesta darrera afirmació són aquelles festes majors que recorden que es posseeixen les relíquies d’algun personatge santificat per l’Església sense cap altre vinculació amb el lloc. Especialment interessants són els aquells casos que commemoren el dia de l’any en què van arribar-hi aquestes relíquies.
L’arribada d’unes relíquies a una població va adquirir, en moltes poblacions catalanes, una gran importància. Les mostres de goig i de joia expressades en el moment de l’arribada eren perpetuats en la memòria de la gent amb el record i celebració periòdica d’aquest moment. D’aquesta manera va passar a ocupar relleu en el calendari festiu la diada de la “translació” o arribada d’aquestes relíquies i, fins i tot, la Festa major podia canviar de data i passar a fer-se al voltant d’aquesta nova manifestació. A Manresa, per posar un exemple, celebren la Festa Major a finals d’agost coincidint amb la data en què les relíquies de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici van ser traslladades des de Sant Fruitós de Bages el 30 d’agost de 1372; d’aquesta manera l’anterior diada de la festa gran, el 15 d’agost, va anar perdent importància per als manresans i va acabar éssent substituïda.
En terres del Ripollès es poden trobar altres manifestacions al voltant de les relíquies de sants. A Ripoll i Camprodon se segueix mostrant devoció a les relíquies que, a l’alta edat mitjana, van arribar als seus importants monestirs.
Les restes de sant Eudald van ser dutes a Ripoll, segons la llegenda, després de ser robades a Ax dels Termes, el 978 i des de pocs anys després és el patró d’aquesta vila i la seva festivitat –l’11 de maig- assenyala la Festa Major. Les de sant Patllari van arribar a Camprodon des d’Embrú –ciutat arrecerada als Alps francesos- quan el monjo que les traslladava va veure com la mula carregada amb les relíquies insistia a parar-se a la població catalana; era un 21 de juny i es de fa segles que la Festa Major se celebra en aquesta data.
En aquestes dues poblacions perdura, encara ara, una forma de devoció que recorda gestos més propis de religions animistes i de creences ancestrals. Els assistents als oficis de Festa Major d’ambdues poblacions poden obtenir, un cop acaba la cerimònia els anomenats “cotó de sant Eudald” i “cotó de sant Patllari”. La proximitat geogràfica de les dues poblacions ha comportat unes grans semblances entre els dos rituals: es tracta d’unes fibres de cotó al qual se li suposen capacitats guaridores. Precisament, el folklorista Joan Amades esmenta, en el seu Costumari català , que a la funció religiosa de la tarda de la festa Major de Ripoll “beneïen volvetes de cotó que havien tocat la relíquia del sant i les repartien als fidels. Hom els atribuïa la virtut de guarir de mal d’orelles (1) ”.
Les propietats d’aquest cotó eren obtingudes, com diu Amades, per contacte amb les relíquies del sant. A Ripoll, des de fa anys, el cotó que es proporciona als fidels simplement ha estat beneït. El doctor Ramon Bonet recorda que “antigament es feia tocar el cotó pel propi crani de sant Eudald” que està situat a l’interior del bust de plata que forma part del reliquiari del sant “tenint una portelleta a la seva part posterior, mitjançant la qual es posava en descobert la testa de sant Eudald”. Diu Bonet que “el senyor Bisbe ho privà sellant la portelleta (2)”.
A Camprodon encara es manté el procediment tradicional. Per la vigília de la Festa Major, en els preparatius de l’ofici solemne, el cotó adquireix les capacitats medicinals degut al contacte amb les restes físiques de sant Patllari. D’aquesta manera, els assistents a l’ofici obtenen, a més d’un cotó amb suposades utilitats medicinals, una relíquia per “contacte” o de les que s’anomena de “tercera classe” –que són aquelles que assumeixen la seva condició pel fet que han tocat una relíquia de primera classe o resta física del sant- com ho feien els primers cristians gelosos d’obtenir relíquies que introduïen retalls de roba (les anomenades brandea) en els sarcòfags dels màrtirs.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any, volum 3. Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 593
2 Bonet i Llach, Ramon. Vida i culte de sant Eudald, patró de la costal vila de Ripoll. Ripoll : Impremta Bonet, 1981, pàg. 117